Sempre és complicat trobar la fórmula per denunciar la impunitat del Poder. Sovint, s’utilitza la clau de la sàtira per a fer-ne escarni. Aquest codi demana escoltar bé l’escena que res grinyoli perquè, en aquest cas, es desfà l’efecte. Sense aquest equilbri cau el castell de cartes i acaba sent com qui es crema les pròpies naus.

Josep Galindo juga amb unes protagonistes (les germanes bessones) que es van desdibuixant per moments perquè la trama distòpica les passa per sobre. També la farsa del judici contrasta amb un final tràgic dolorós que incomoda al públic. Està molt bé provocar un cert malestar als espectadors, però ha de venir en una clau coherent. En certa manera, la dramatúrgia juga amb el Poder de l’autor i aclapara els espectadors (com quan demana aixecar-se per un minut de silenci per una víctima “col·lateral”). Seria vàlid, si es reconegués aquesta voluntat, si s’acabés desemmascarant la manipulació. Mar Monegal, també des de l’Eòlia, feia un retrat molt més sarcàstic i empàtic a Monopoli, que sí que feria i ensenyava les vergonyes dels poderosos.

Dues germanes òrfenes de pares (que van morir en un tràgic accident) han decantat les seves vides per camins diferents. Per una banda, Angèlica és una artista desesperada, que veu amb lucidesa la vida i evita posar-hi cap filtre que el justifiqui. Per l’altra, Sofia s’ha decantat per les audiovisuals; és molt més comprensiva amb el món i procura dialiogar-hi en comptes de combatre’l. Té una vida menys passional i més vulgar. Angèlica li revela l’interès de fer una acció que faci petar la crosta de la política corrupta, però Sofia procura desaconsellar-li i desentendre-s’hi. Al cap de pocs dies Angèlica confessa haver incendiat el Guernica i se l’acusa d’atemptat terrorista. Ho seria si hagués pres les decisions dels joves de Wadji Mouawad a Cels. La seva revolta és molt més concreta i menys explosiva. És divertida la coincidència temporal amb el Picasso dels Rhum&cia. A Angèlika, de fons, els quadres van esquitxant-se de noms propis de la Corona i d’una àmplia gamma d’espectres de partits polítics (l’únic escarni del poble que aparentment el poble podria empipar el Poder, si no fos pel qüestionament de la llibertat d’expressió en casos com Pablo Hasél o Josep Valtònic). Les decisions de la jutgessa i el fiscal (el tiet que ha cuidat les bessones durant els anys d’orfandat) són absolutament arbitràries. Ressona un cert judici a l’1-O, però dut a uns extrems que encara fa bones les tergiversacions en la sentència del Tribunal Suprem: S’entén que es volia fer una caricatura i acaba entenent-se, en part, una mena d’argumentació possibilista davant del despropòsit del cas Angèlika.

El treball actoral va del conte i la història a la metateatralitat (en què les germanes poden aturar i qüestionar la deriva de la peripècia). És una situació estranya que els intèrprets (Mariona Esplugues, Carla Pueyo, José Pedro García Balada, Rosa Galindo, Marc Arias, Pol Forment, una veritable producció ambiciosa) resolen provant de trobar un to que, sovint sona estrident. És una llàstima perquè tothom voldria compartir les morts en inoportunes circumstàncies de Rita Barberá o de fiscals que podien posar en escac les manipulacions del Poder, però fer-ho pel boc gros, sense la imprescindible escolta, desaprofita aquesta necessària i valenta oportunitat.