Semolina Tomic és una màquina d’expressió, una performer que caldria parar-li més atenció, més enllà de ser l’ànima de l’Antic Teatre, a Barcelona. Amb la Sociedad Dr. Alonso ha aconseguit enfocar tota l’energia cap a una posada en escena sense concessions i en què el públic té moltes
possibilitats a intervenir. Quim Lecina va convidar a Em dic Erik Satie, com tothom (Versus, 2006) que la gent no apagués el mobil. Entenia que era el més coherent per assistir a un espectacle sobre música de fons que, molt abans de l’aparició de la música instrumental als ascensors, botigues i bars, Satie ja va composar música incidental per a no ser escoltada. Doncs Tomic també convida a què el públic tregui punta a les cordes de les guitarres elèctriques per expressar el seu vessant més punk o més hard core.

Anarchy estableix una relació directa entre l’anarquia de finals de la II República Espanyola amb la música dels no-future dels 80 i 90. L’espectacle evidencia que res es propi; tot forma part d’una estructura que encasella i redueix. Només trencant tots els codis s’accedeix a espais de llibertat. Com
la de Dimoni i la seva banda Asco, que la Tomic no va veure mai en viu però que admira des de la posició insubornable del seu examic, ja mort. És evident que el teatre té molts codis i que per molt que es convidi a trencar-los, hi ha hagut molts elements que esdevenen contradictoris. Com els canons de llum que centren l’acció. Com l’omnipotència del text. Com la força de la intervenció amb convulsions i bots inclosos.

La performer fa una catarsi en públic i respira alleugerida després que, en alguns passatges, sembli posseïda per l’energia més irreflexiva. L’ideal de llibertat és una amenaça per a totes les estructures socials i institucionals. Des de les polítiques a les religioses, per posar un parell d’exemples. La llibertat d’expressió mateix, cada cop té més acotada la seva extensió. Cada cop és mes ambigu el camp on es fereix l’altre. En el fons, l’anarquia no pretén tant transgredir per sistema, com evadir-se de les formes encotillades per construir una convivència més transversal, de respecte i confiança.
Un estadi que no van trobar els anarquistes de la república amb els feixistes ni tampoc amb els comunistes del comité. Ni tampoc els músics del punk perseguits, probablement, per les seves pròpies obsessions.

Reparteixen taps per a les orelles; no són necessaris. El públic, molt domesticat en realitat, prefereix seguir la intenció de la peça que trencar amb el silenci, espontaniament. Cal aclarir que la Sociedad Dr. Alonso explora un camp molt experimental que s’allunya dels seus treballs construiïts a partir de la conversa i de la seva perversió (voluntària o no) de peces com Club Fernando Pessoa o Y los huesos hablaron, amb resultats desiguals L’energia i la biografia de Semolina Tomic els ha permès explorar nous marcs. Visca!