El fantasma d’Analphabet, espectacle presentat al Teatre Lliure dins el Festival Grec, ja el coneixíem de Siempre vengo de noche (Live set), a la Fundació Joan Brossa, on el creador malagueny Alberto Cortés –El ardor, One night at the golden bar– va invocar-lo el novembre passat. Analphabet és el seu ésser escènic: l’animalet que apareix de nit, quan està sol i els altres el miren. El fantasma se li manifesta cantant, i ell, que l’acull i l’encarna, respon amb un pregó: “Siempre vienes de noche / ocupas todo el espacio / haces de mi mente un escombro”. Pot ser consol o assot; bàlsam o mirall fosc. Ha vingut –diu, quan li ho pregunten– a fer el món d’una altra manera.

El poeta, performer i mèdium se situa en un lloc de despossessió i obertura que concita la benvolença i afavoreix la connexió. Sap crear un clima d’afinitat –d’intimitat– immediata. Fent de la fragilitat bandera, juga amb el desvergonyiment i sembra un fèrtil desconcert: “¿abrumo? / ¿cohíbo? / ¿preparo? / ¿aglutino? / ¿vislumbro? / ¿caliento? / ¿emborracho? […] / ¿empequeñezco? / ¿fundo? / ¿declino?”. Lluny de narcisismes estèrils, el que transmet és una profunda entrega. Està enamorat de qui el miri, i es buida per fer-li lloc. Aquesta figura de la dissidència, tota una llegenda queer, es mostra voluble i trèmula, però sense por.

El fantasma –“romántico y sumiso / con tendencia al bdsm”– de vegades arriba com a poeta, i d’altres com a amant ferit. És una instància sobrenatural i, com a tal, el seu moviment és el de qui ha de fer-se un lloc, trobar la manera d’inscriure’s en l’espai per resultar visible. Les paraules, procedents de no se sap on, s’obren pas a través d’aquest cos alboral. Ens demana que empatitzem amb allò que ofereix –siguin acudits o esgarips– en les seves diferents versions; també, que no compadim la seva part de “maricón andaluz”. Es confon amb el paisatge –és prat i cel, platja, home ferit i cavall, tot alhora– i diu aprendre de les flors, del vent,  de la roca callada: “tumbaos sobre mí para descansar […] / pisadme / orinadme / ponedme el culo en la cara”.

La reestrena d’aquesta peça coincideix en el temps i en la vibració amb una exposició que es pot veure al CCCB, titulada “En l’aire commogut…” Imatge, emoció, utopia i comissariada per Georges Didi-Huberman, que ret homenatge al duende lorquià –un vers del “Romance de la luna, luna” de García Lorca dona títol a la proposta– i a l’atmosfera emocional creada entre l’espectador i l’obra observada –imatge que fa estremir l’aire–. També Alberto Cortés commou l’aire, o remet a la bellesa convulsiva a què exhortava André Breton: el cos de l’artista emergint de la foscor genera una vibració que intercepta el violí de Luz Prado, present en escena, i té un impacte emocional que es fa sentir. Però, si ho esmento, és perquè en la selecció de Didi-Huberman –un recorregut poètic i lliure d’afinitats, electives o no, que conté aiguaforts de Goya, la màscara mortuòria de Nietzsche, imatges de Nijinski a un sanatori de Suïssa; Pasolini, Rodin, Camarón– també hi ha referències a Goethe i Hölderlin –poetes del romanticisme alemany que influencien fortament Cortés, quant a la passió confosa amb el paisatge– i, sobretot, al text de José Bergamín “La decadència del analfabetismo”, que va ser clau en el procés creatiu del malagueny. Segons Bergamín, el que un home pot tenir de poble és el que conserva de nen, que és el que té d’analfabet, d’autènticament espiritual. L’Analphabet que ha visitat el Lliure és  un “fantasma que al amar era pueblo y era niño y no era hombre ni discurso”.

Diu Alberto Cortés –al “Cuaderno” annex al llibre Siempre vengo de noche (Continta me tienes, 2024)– que la trobada teatral és ingènua i imminent, i es produeix sota una pressió energètica específica, com una combustió lenta i urgent. L’artista, com un mèdium, prepara l’ambient, crea disponibilitat i utilitza l’espai de forma esotèrica; aprompta misteri, seducció, foc lent i urgència alhora. Busca generar visions en l’espectador a partir de la pura presència –com un llenç– i la paraula, sense ornaments ni fastos. La seva proposta està plena a vessar de tendresa i misteri. D’una energia indefinible que traspassa. Cortés busca la fondària en la senzillesa, acompanyat pel violí de Prado, que ausculta l’aire i ens du a una freqüència espectral, màgica, estripada. Mostrar-se és un acte d’entrega –“que mira cómo tengo el cuerpo / de pueblo chico / mira cómo lo tengo / de niño / de pueblo y de niño”–, i per això cal acollir el fantasma amb fervor, acompanyar el cant com un conjur, creure en el que fa la poesia per la ferida.

Crítica publicada a Núvol el 4 de juliol de 2025