Analphabet batega el vers i la sensibilitat d’Alberto Cortés. Veure-la és quedar col·lapsat d’imatges i tenir necessitat d’abraçar, com a forma de retenir el poema visual, amb dosi d’ironia, de màgia, de terror, de desconegut. Com qui intenta trobar una rima en una posta de sol xafogosa, però que la poesia es fa corpòria més que no pas el lehendakari ni la parella d’amants que deuen discutir d’esgotament, ni el fantasma follet màgic. Potser ni tan sols el mateix actor hi és perquè tot es transmuta en un personatge hiperbòlic, calidoscòpic, intuïtiu. Perquè, als ulls de l’espectador amb unes cames negres i uns palmells blancs de les mans, hi ha un ésser que s’exposa, que s’expressa, que s’explica a base de preguntes, d’una gesticulació poderosa i vulnerable alhora. Els braços alçats poden recordar l’àngel caigut que Sol Picó emulava al MNAC. Però la visió de personatges invisibles atenia al surrealisme existencialista i desfasat de Non Solum, de Sergi López. Els rastres de personatges que cohabiten en el cos mig nu, prim i estirat de Cortés el converteixen amb una mena d’ésser fantàstic, com el de Nao Albet en alguna peça de Jan Lauwers (recorden el díptic Billy’s joy i Billy’s violence? O The Deer House?) Ahir, Juan Navarro aplaudia dret la interpretació de Cortés al Lliure de Gràcia.

L’espai oníric anirà destapant-se i el personatge sortirà del seu cercle on captura ànimes per exposar-se al prosceni. Es dirigeix falsament al públic. En realitat, pregunta, sense esperar respostes. El clarboscur barroc de la primera part es veu superat per una exhibició més contemporània, tot i que manté una aura abstracta, entre la broma i la desesperació, entre la invitació al plaer i la por al rebuig. Cortés no descavalca. Es manté a escena, fins i tot quan hi ha el canvi d’escena tant estètic i singular com la resta de l’obra. Els regidors, nus, mouen els elements, com si dibuixessin estampes amb encenalls de fusta de colors als carrers per a la processó de Corpus.

A Analphabet hi ha certeses com la del violí de Luz Prado, que esquinça el silenci, que desperta unes llums ombrívoles, que invoca la bruna el deliri romàntic de no voler frenar el galop tot i trotar en direcció a un precipici. Romàntic fins a la medul·la, Cortés fuig de la broma fàcil per agafar-se a una veritat suïcida: Si la caiguda és per a una creença absoluta no importa res més.