An-ki predisposa des de l’espera. A mitja veu, arriben les indicacions per moure’s dins de la carpa. Una tènue campana dóna el tret de sortida. A les fosques, s’inicia un trajecte des de les línies de la mà. Què té les ressegueixin suaument amb els dits hi afegeix un intens aroma.

Som a dins perquè ens expliquin una història trepidant de la que no es pot desvetllar res. Es tracta d’un combat entre David i Goliat. D’ambició vs respecte. D’homes usurpadors i nenes que abracen. Ressegueix el coratge de Chipko. Pel passatge, en clau de teatre dels sentits, la vista cedeix protagonisme a l’oïda i el tacte. Els passatges van tenyits d’aventura, d’intriga, que diverteix la canalla i commou els adults. La peça explicada com si fos la primera vegada que s’asseuen a la vora del foc té una notable coordinació que succeeix des de l’invisible. 

Absorts pel llampegueig i el crepitar de la flama, les ombres càlides envaeixen l’espai on respira un grup de semidesconeguts arraulits, per no perdre’s el fil de la trama. Al quadre del costat, el reflex al vidre permet imaginar deserts, tempestes, plors i petons des de la intimitat i el secret. La peripècia té vida a l’exterior al passi de les 19h de la Mostra d’Igualada: un feix d’ocells descansen en les branques d’un arbre mentre el sol declina. El passatge d’An-ki ha ensenyat a valorar cada arbre que travessem pel camí. Hi ha llavors que plantar. Com en jardí de Marga Socias la Natura té aire d’entranyable contraban. Desobediència com aquesta al capitalisme voraç empeny a confiar en la civilització.