El que proposa la companyia La niña bonita és un gest preciós. La primera vegada que la producció americana surt a l’estranger (es va estrenar el 2018) han anat a parar al Versus Glòries. És l’espai idoni per a explicar aquesta petita història cosida de fragilitat i de Veritat.

Amy és la filla amb síndrome de down d’una parella que decideixen dur-la a una rsidència pr salvar la seva relació i protegir els seus altres dos fills. Els pares tenen la difícil labor moral d’escudar el seu egoisme amb la felicitat dels altres fills. Igualment, van a veure-la cada setmana. Però s’amaguen al cinema per callar la mala consciència o per passar desapercebuts, potser. En to cas, Amy construeix la seva vida des dels elements que té a l’abast. I el cinema és aquella petita finestra que li deixa respirar. La niña Bonita han aconseguit que aquesta mateixa sensació arribi ben fresca en el darrer osc del muntatge.

La trama arrenca en què els dos germans, ja fregant els 60 anys, van buscar la germana de la residència per a l’enterrament del pare. Ara són orfes i decideixen que Amy s’ha de quedar amb ells. Els dos germans viuen lluny del seu poble natal i no poden anar a visitar-la. Però, en realitat, viuen un egoisme contradictori, similar als dels seus pares. Amy no demana res. En té prou en seguir disfrutant de la seva petita vida, amb el seu treball d’acomodadora al cinema i el seu xicot (Brad Pitt, pels amics!). L’obra té salts enrere en què es veu quan la parella, tancada en una habitació d’hotel, decideixen què han de fer amb Amy. En realitat, la decisió estava presa, i només es tractava de convèncer el pare. L’obra, interpretada en castellà, compta amb una Roser Batalla que destapa amb un My way tant cru com angulós, que deixa empremta. L’obra va desemmascarant cada personatge (siguin pares i fills) i només Amy (Odile Fernández) és la que no amaga res, la que va reaccionant a cada proposta, potser feta amb bona intenció, però amb molt poca mà esquerra.

La niña bonita presenta obres d’elevada intriga, que situen en un espai conceptual, inquietant. Ho va fer amb El camp. També, recentment, amb Montag 451. Són espais e què personatges vulnerables revelen les seves pors i unes obsessions que poden perjudicar la vida dels altres. Ara, com si fóssim els que projectem el film des de la cabina de Cinema Paradiso, els de La niña bonita ens conviden a mirar per la finestreta per, celebrar amb ells, que la vida per petita i insignificant que sigui batega amb una il·lusió i una Veritat que emociona.