La història d’Amy podria ser també la d’un personatge masculí, una previsió de doble gènere de la mateixa autora, Lindsay Ferrentino (Florida, EUA, 1989) que té una versió paral·lela de l’obra per si l’actriu o l’actor que la protagonitza, amb síndrome de Down, ha de ser dona o un home, segons el càsting o les disponibilitats de la companyia que la representa.

«Amy (& the orphans)» és una aposta molt contemporània per posar sobre l’escenari la realitat d’un col·lectiu amb síndrome de Down que reclama el seu paper en la societat. Però és també una crítica al convervadorisme i la discriminació d’una classe dirigent nord-americana que ha mantingut marginat aquest col·lectiu i que, en alguns casos, ha permès desarrelar-los de la pròpia família per tenir-los en un règim intern separat de la vida quotidiana.

L’obra es mou en dos plans, el dels pares d’Amy quan són joves —ja tenen dos fills més— i el pla dels dos germans grans d’Amy quan els pares, ja grans, han mort. Hi ha, doncs, no només un salt d’espai sinó també de temps, cosa que obliga els espectadors a fer aquest exercici de mirada paral·lela endavant i endarrere que és una constant en tota la trama.

També hi ha dos plans en el fet del contrast entre el sentiment de culpabilitat dels dos germans (Jacob i Maggie), que durant anys s’han desatès de la seva germana amb síndrome de Down i que ara, arran de la mort dels pares, s’hi acosten amb afany protector, i la reacció de la protagonista, Amy, que davant el dramatisme dels seus germans, rep amb naturalitat la notícia de la pèrdua dels pares i, a més, renuncia a deixar el centre i la vida marcada per la seva afició cinèfila on ha fet amics, nuvi, feina i hàbits al cap dels anys. Una manera de reinvidicar també el sentiment de llibertat personal i superació que reivindica encara sovint el sector Down.

«Amy (& the orphans)» segurament que ha impactat més en les seves estrenes als Estats Units que no pas el que pot impactar aquí perquè, afortunadament, en els últims anys, s’ha treballat força per donar visibilitat i reconeixement d’igualtat al col·lectiu Down des de diferents àmbits socials i mediàtics (només cal recordar per exemple una de les edicions de la Marató de TV3), tot i que sí que hi havia un buit en el sector teatral català des de la normalitat que la companyia La Niña Bonita ha cobert ara amb la formació d’un repartiment que integra sense paternalismes i en igualtat de condicions l’actriu Odile Fernández (Amy).

Hi destaca també Lorea Uresberueta (actriu i traductora) en el paper de Sarah, la mare jove d’Amy, i la seva reacció davant l’arribada d’Amy a les vides de la parella, o el paper de l’actriu Neus Suñé, en el paper de Kathy, la cuidadora del centre d’internat de l’Amy, que no deixa de petja la seva protegida en una mena de road movie imaginari que propicia el paisatge de rutes nord-americà. I encara els papers dels actors Herminio Avilés (el germà gran, Jacob, que als 60 anys s’ha fet posat brackets) i Xavi Álvarez (Bobby, el pare jove d’Amy, que no ha volgut veure el canvi i el sotrac que s’ha produït en la família). Fins i tot l’actriu Roser Batalla (Maggie, la germana d’Amy que arrossega la culpa de l’abandó), actriu multidisciplinar tot terreny, es permet una propina cantada a l’estil Frank Sinatra per deixar clar que, ni que no ho sembli, tot passa al cor de la Gran Poma. (…)