Cal dir, abans de res que, l’Era de les Impuxibles té una voluntat obsessiva en indagar el seu llenguatge. Això té molt de mèrit quan entra en un camp tant profilàctic com són els músicals (que es caracteritzen per l’escpectacularitat, una partitura enganxifosa i una temàtica  prou superficial). Res d’això és aquesta producció, tot i que doni voltes sobre la relació impossible de parella, que viatja del paradís a l’infern. 

La música de Clara Peya, interpretada en directe i amb una presència notable a escena, és probablement el Nord de la seva brúixola. Al darrere, hi ha la lletra, la dramatúrgia i la coreografia. Potser per això, hi ha molts moments de l’espectacle que es converteix en una mena de concert amb ball (sense que això vulgui desmerèixer en res la resta de la part creativa, davant del devessall musical del piano). Els personatges de la parella es desdoblen en dues ombres: l’una és el seu vessant enamorat; l’altre, les pors, les temptacions, els errors. D’una senzilla il·lustració, es va complicant l’acció amb un espai que es divideix amb un mur (el del títol, i alhora el de la vida que impedeix créixer amb generositat i llibertat cap a l’altre). Cap al final, s’arriba al surrealisme més caspos en què els dos enamorats són presentadors d’un programa de  trobar la parella tant ridículament divertit com lamentable. És un recurs que pot donar imatge de fins a quin punt de fals pot ser una relació però queda forçat i descol·loca (i diverteix, sí) l’espectador. 

Probablement, el que més interrogants aixeca és la part coreogràfica. És una dansa dinàmica, oberta, generosa però en la interpretació d’aquest moviment li falta un pes específic, una intenció, una energia interna que captivi el públic, més enllà dels seus amplis i sonors desplaçaments. No és un treball fàcil perquè la coreografia contrasta amb dos personatges protagonistes que, en prou feines interactuen entre ells. Es compensa aquesta inacció amb una mirada cap a públic. Segurament, s’abusa de la ràbia, quan la sensació de pèrdua haurtia de ser cap endins i atraparia molt més el públic sense necessitat de forçar postures. 

L’obra, amb l’amor com a motor que batega la peça, té un innegable encant per a un col·lectiu jove, tot i que tanta voluntat d’expressar-se en tantes direccions pot deixar molts rastres però poc marcades les intencions. Sigui per la música, com per l’interès de recerca coratjós, cal seguir amb atenció l’Era dels imputxibles. Ànims!