Amortal Combat

És un molt bon exercici pèr treurea la dansa la pàtina de pedant. La proposta juga contínuament a trencar el codi. com els pallassos acròbates, los Moñekos, traslladen la pallassada de la caiguda i el cop més insòlit a la coreografia, a més, dialogada. tot partix d'una mena d'exhibició naturalista sobre una parella d'ocells desconeguts que presenta una mena de Félix Rodríguez de la Fuente del segle XXI, amb calçotets i una parlar que papisseja i que gaudeix de cantarella per fer-se l'interessant. L'escena es canvia quan els dos ballarins que representaven aquestes rara avis s'empipen entre ells. La coreografia d'aparellament ha quedat desigual, en part, perquè la música reproduïda amb versió cassette apareixia ratllada com un disc de vinil. Tot, doncs, ben surrealista. Fins al moment de la batalla (com si fossin uns ballarins de hip hop iniciats). Un joc, na festa del ball i amb bromes constants. S'estalvien la gesticulació (que és d'agrair) i només puntualment inciten el públic a ovacionar-los, prou mesurat pe no ser excessiu. El resultat és una peça distreta, amb girs i cops sorpresius en què allòi que esdevè, de seguida es transforma en el seu antagònic a la següent escena. 

Com passava a Yi-Ha, anterior producció de Los Moñekos, Amortal combat combina ritme trepidant, humor absurd, acció física i una dosi d’slapstick, ingredients consubstancials a les seves creacions. És dansa i és teatre, a càrrec de dos ballarins que tenen un domini absolut de la tècnica, del llenguatge corporal, i la capacitat de crear un llenguatge propi, personal i irònic. Com succeïa també a l’espectacle abans esmentat, Sarah Anglada i Miquel Fiol s’enfronten en una mena de duel coreogràfic, que troba el seu moment àlgid quan, després d’un preàmbul delirant, tots dos inicien un combat de boxa que dinamita les regles del marquès de Queensberry: tot hi està permès. Amortal combat és un pas més en l’encara curta trajectòria de Los Moñekos, un pas coherent, en què la parella de creadors i ballarins –bregats en companyies com Senza Tempo, Nats Nus o Mudances– exhibeixen uns recursos físics sorprenents. En aquesta aventura se’ls ha unit, a més, Mauro Paganini, un polifacètic artista argentí, músic, clown i actor, convertit aquí en mestre de cerimònies d’un espectacle de carrer de només 25 minuts de durada: un concentrat de tècnica i imaginació. Com se sol dir, el que és bo, si és curt, encara és millor.