Un actor que recita versos i un guitarrista que els posa música. Això és el que bàsicament (molt básicament) fan Alberto San Juan (l’intèrpret) i Fernando Egozcue (el músic). Un plantejament, però, que en principi (molt en principi) por resultar feixuc, avorrit, massa assenyat. Aquest era el seu temor quan van començar a treballar junts damunt d’un escenari, fa 10 anys, i aquest és el que queda clar que no és des del minut zero de funció, quan l’Alberto irromp en escena, amb la mateixa roba amb la qual ha arribat als jardins de la Fundació Caixa Sabadell, i parla al públic que omple tots els seients (els que permet la pandèmia) i es carrega qualsevol possibilitat que hi hagi una quarta paret. Confiança total amb els espectadors; bon rotllo; les vibracions, a tope. El que fan aquests dos col·legues, amics i còmplices és teatre: “El teatre comença quan algú explica alguna cosa a un altre”, diu San Juan.

Alberto San Juan interpreta. És la seva feina: quan invoca San Juan de la Cruz, ho fa representant un home amb els sentits alterats, borratxo… “és possible que hagi afegit a la seva passió alguna substància…?”, es pregunta, un cop ha sortit del tràngol. I quan reviu La casada infiel (“Yo me la llevé al río, creyendo que era mozuela…”) assaboreix els versos de Lorca. S’indigna tot recitant el poema No quiero, d’Ángela Figuera, una mestra expulsada el 1939, igual que quan fa seves les denúncies al capitalisme més agressiu i comú de Juan Bufill a Antinaufragios, un llibre recent (2013), aquest cop als acords d’un tango d’Egozcue. I quan canta la carta d’amor a Joan Carles de Borbó i Borbó de l’Albert Pla… esdevé l’Albert Pla i al·lucina, diu, que cada vegada que diu “¡Viva el Rey!” en un escenari, la gent aplaudeixi!

Fernando Egozcue, aferrat a la seva guitarra, ho envolta tot amb els llençols de seda de la seva música (tango, folklore argentí, notes flamenques…). Ell, compositor de reconegut prestigi i virtuosisme, company d’escenari d’Ari malikian, de José Mercé o de Pasión Vega (“otros rollos”, confirma l’argentí, en un accent tant porteny que ningú no diria que porta gairebé 30 anys a Espanya) és el contrapunt: encisa amb el seu solo de tango-folklore, explica anècdotes, s’atreveix a publicitar un pressempte pis (sense finestres, en un soterrani, “està muy bien, la verdad”, a Madrid) i no dubta a enviar l’Alberto a vendre els CD encabada la funció. De vegades la parella recorda Javier Krahe i López de Gureña a qualsevol antro de Malasaña; de vegades, José Agustín Goytisolo i Paco Ibáñez a La voz y la palabra.

L’espectacle té l’amor com a leitmotiv. I l’amor està en tot, de manera que és obert a la crítica, sovint ferotge, al sistema que “trivialitza”, d’alguna manera, l’amor, la capacitat d’estimar, el valor d’estimar, l’amor entre iguals, l’amor a uns principis. La dignitat. La comunió entre músic i actor és total i el resultat és un recital íntim, intens, rebel. I divertit.