Nit negra. Paratge natural. Un camí de terra rodejat d’herba i matolls. Silenci, només interromput pel cant dels grills i la brisa suau. De cop, diversos punts blancs apareixen en la llunyania, com si una constel·lació comprimida es reflectís en la negror de la terra. S’acosten lentament. Quan son prou a prop, se senten passes i murmuris. Un grup de persones avança il·luminant el camí amb fanalets de vidre.

En aquesta peça, la companyia Kamchátka tracta les relacions del jo amb l’altre, que a la vegada també és el seu propi jo. Des de la individualitat de cada ésser, amb la seva maleta literal i metafòrica, als processos que succeeixen en dues (o tres) direccions quan entra en comunió amb la resta. Incertesa, curiositat, observació i interactuació. I no n’explicaré més, ja que els espectacles de Kamchátka juguen molt amb l’efecte sorpresa.

En tot cas, si ja heu vist altres peces de la companyia en reconeixereu, a més de l’estètica artesanal que la caracteritza, la força de les mirades, el magnetisme de la comunicació sense paraules i la catarsis final col·lectiva. Al seu voltant, la llum, la música i els sons que els envolten es converteixen en grans aliades per generar una atmosfera màgica, misteriosa i atraient. Un altre punt imprescindible és la capacitat que tenen de comunicar-se amb el públic sense donar cap tipus d’indicació. En tots els casos saben trobar la manera de guiar-nos pel seu viatge sense utilitzar res més que els seus cossos i expressions, a la vegada greus i delicades.

Malgrat els orígens catalans de la companyia, la seva trajectòria internacional els acostuma a mostrar poc per casa nostra. Per això quan hi arriben esgoten de pressa. Així que si en teniu l’oportunitat, no ho dubteu: els seus espectacles són sinònims d’una experiència colpidora que val la pena provar, encara que sigui una vegada.