Escriure sobre uns fets recents que encara no han acabat és delicat. Jordi Casanovas, que té per la mà el teatre polític, s’hi ha atrevit a escriure una obra sobre l’1-O. Ja és un mèrit… Ho ha fet presentant-nos una família catalana de classe mitjana d’un poble amb quatre membres més o menys implicats en el procés: el pare, un entusiasta voluntari de l’ANC; la mare, una professora d’institut de baixa des de fa anys per sentir-se culpable d’un fatal accident en unes colònies; la filla, una noia en plena mudança cap a Barcelona, on començarà la vida amb la seva nòvia, gens favorable a la independència i a tot el que està passant; i el fill, un jove cupaire, tot un crack a les xarxes socials, trempat amb tot el que està vivint.

Els actes, separats amb músiques i llums estridents, discorren amb agilitat cronològicament amb els fets i estan farcits d’una mena de banda sonora parlada dels fets: declaracions d’una i altres (independentistes i unionistes; periodistes d’aquí i d’allà, d’aquest peu o de l’altre), ben recognoscibles, ben identificades.

Són més llamineres que interessants moltes de les referències que apareixen a l’obra, detalls que ja són, gairebé, autèntics tòpics de les jornades prèvies i post referèndum: Des del mític “Bueno, pues molt bé, pues adiós” del major Trapero, fins al vaixells dels Piolins (“Com era en català?”, vol saber el fill, esclar) on es van allotjar alguns dels policies i guàrdies civils vinguts de fora (animats pels no menys tòpics crits d’”A por ellos”), passant per les impremtes escorcollades (el pare té una impremta i haurà jugat un paper clau), el “dónde están la papeletas”, l’hem votat, la declaració d’independència exprés del 10 d’octubre, la sentència…

El fill rep de valent en una mani, la filla ha de suportar que critiquin la seva nòvia espanyolista; la mare s’involucra en la nit electoral per explicar històries; el pare s’indigna i plora per com tot continuarpà igual… El desengany de cada membre de la família amaga una història en paral·lel de fartisme, de desamor, de trencament, que aflora precisament durant aquells dies.

El desenllaç, per a alguns, és el manit “que tot canviï perquè tot continuï igual”, per altres encara no s’ha produït i per a altres, encara, no és important. És el risc que té posar al damunt de l’escenari, amb grans interpretacions, grans diàlegs (propers, actualíssims, plens de likes i de tuits) i amb molt de ritme, una història que, acabada o no, en el fons ens la coneixem tots i, per tant, no ens aporta gaire.