Jordi Casanovas torna a posar el dit a la nafra, encara que no sigui tan contundent com en anteriors espectacles. Es un llarg recorregut, des dels atemptats a la Rambla fins els fets d’octubre del 2017 per dibuixar el retrat d’una família (allà on Casanovas es troba molt a gust, tant, per exemple com a “Vilafranca”) i dels seus estats d’ànim abans, durant i després dels fets històrics de Catalunya. “Alguns dies d’ahir” es deixa veure molt bé per què no deixa de ser un “remember” recent d’una situació i d’uns estats d’ànim pels quals tots hem passat. En aquest sentit, és un autèntic mirall per l’espectador que segurament passarà de fer.se seus els records familiars (primer l’eufòria i la il.lusió; després la desesperació i el desencís, finalment l’esperança…o no). Així el jove (Francesc Cuéllar) manté la força d’una joventut que vol canviar el món, malgrat tots els entrebancs; la filla (Marta Ossó) ho veu tot des d’una manera diferent, més preocupada per la seva vida i situació. La mare (Míriam Iscla) intenta mantenir el seny dins la muntanya russa que viu, i finalment el pare (Abel Folk) és el gran decepcionat, després de donar.ho tot. Es curiòs, però malgrat les postures antagòniqes, tots arriben a coincidir en un moment determinat, per després tornar a disgregar.se, I aquí Casanovas introdueix un segon element, per a mí tan interessant com el polític: la situació familiar. Intentar agafar.se a la unió en una família que en realitat està naufragant, potser com el païs.

Abarcant potser massa temes (els atemptats de la Rambla es toquen poc i la situació personal de la filla potser no tindria molta incidència), em quedo amb les dues primeres idees d'”Alguns dies d’ahir”: la familiarització de l’espectador amb la muntanya d’emocions viscudes en aquells dies, i el retrat coral d’una familia que malgrat els seus intents, s’enfonsa.