Albert Arribas és el millor que li podia haver passat al teatre de Lluïsa Cunillé. Una autora consolidada, potser també encotillada en una convenció limitadora, amb els textos tenallats per posades en escena d’un pinterisme taciturn de misteris abismals. Arribas trenca amb tot això –recordem El jardí (Sala Beckett, 2021)– i ho fa mitjançant un teatre gamberro que busca girar el llenguatge com un mitjó, centrar el focus en les costures del vell art escènic perquè, des de la denúncia de l’artifici, pugui emergir alguna veritat […] L’estrena de la setmana va tenir lloc a una renovada (només parcialment) Sala Atrium. Al contrari!, de Lluïsa Cunillé, no és un text nou, data de 2013, moment en què la primera gran crisi i les retallades van esperonar encara més la precarietat endèmica del sector cultural. Per això la protagonista de l’obra és una directora desorientada i alcohòlica que progressivament s’abandona en una bogeria quixotesca. Amb el teatre tancat (presagi de pandèmia) somnia que munta obres d’Ibsen, però només serà capaç de salvar del desastre la pistola amb què l’antiheroïna Hedda Gabler sembra el caos i la justícia. No per casualitat, 2013 és també l’any en què Xavier Albertí –estret col·laborador de l’autora– s’estrena com a director del TNC, epístola d’auguris. Un homenatge al món de l’escena des de dins, amb poques llums, excés d’ombres i un foc alliberador. Com pot ser que un text tan superb hagi esperat deu anys per pujar a escena?

LLEGEIX EL TEXT SENCER A ENTREACTE.CAT