És un assalt a la banca en tota regla. Si des de Centaure Produccions (amb la direcció d’Albert Arribas) s’havien escenificat dos textos amb tocs pinterians de Lluïsa Cunillé interpretat per dues dones (El jardí, 2021) i dos homes (El gos, en cartell a La Gleva fins diumenge), en aquest tercer treball s’aborda l’altre canal xavialbertià de Cunillé, de despropòsit i farsa. Posin al costat d’El bordell o d’Assajant Pitarra aquesta peça, de fet, bastant inclassificable.

Les perruques i el fregolisme a ull vist es tornen a donar cabuda en una peripècia més aviat depriment. Si a Els subornats (amb La Ruta 40) feia flaire de negatiu cremat i a desencís pel cinema de crispetes, ara el que fa olor d’humit i amenaça de ruïna és un teatre de províncies de 150 anys d’història. La seva directora viu al despatx deprimida perquè no pot programar res fins que no s’executin unes urgents obres de reforma. El gir patètic (i també tràgic per al personatge protagonista) és un to d’alliberador. Mort el teatre (l’edifici, la història, la institució, la hipocresia) ens queda el teatre (l’escenificació s’ha allibera; és precària com l’època del corralito de Buenos Aires, però no té cap filtre que la subjugui). De fet, en la censuradora dictadura Joan Brossa deia que podia escriure obres de teatre impossible perquè sabia que, efectivament, mai es realitzarien, no? Aquest punt del discurs dalt d’un edifici i amb un megàfon sembla connectar amb Bouvetøya (la necessitat d’una illa). Cunillé construeix un món al revés, efectivament Al contrari! del que sembla ensenyar en la capa superficial.

Ibsen flota com una ànima tota l’estona per l’escena (la pistola és la d’Hedda Gabler? el càsting de Casa de nines?, el discurs a l’abisme no recorda al d’Un enemic del poble?, No hi ha un discurs utòpic sobre l’art, eliminada la institució i la política com a L’ànec salvatge? Antònia Jaume és aquesta directora desubicada, que s’embolica amb abrics de pells i dorm col·locant-se les cadires sense braços l’una al costat de l’altra. És decisió de l’espectador entendre si els personatges que rep són reals o imaginats. Tots els interpreta Berta Giraut (i si estan atents) hi descobriran una manca de coherència en les argumentacions i excuses dels personatges que només interactuen amb la directora (o ho fan amb les altres ombres per telèfon). És l’escletxa que ens ajuda a entendre que, molt probablement, s’està representant un deliri. Per això, en aquesta fantasia d’El país de les meravelles, Ibsen s’erigeix en una mena de màgic d’Oz. Cunillé doncs ens envia al país de la malastrugança. Tot el que pot anar malament, indubtablement, hi va. Però en aquest pou de malson, la sornegueria tan ben servida per la cantarella volguda de Berta Giraut pel plor amarg silenciós de Jaume i per un espai en què es guarda tot l’attrezzo, per la direcció d’Arribas, dóna la clau per sortir del laberint. Hi ha un breu instant per agafar aire i saber-se viu i identificar-se amb la persona que empeny el roc cap al cim com un Sísif (ara Jordi Oriol presenta un nou capítol del seu surrealisme verborreïc) convençut en arribar a un final d’etapa per albirar un paisatge sense artifici.