Humor i
cançons per a un espectacle feminista, compromès i divertit a parts iguals. Les
Feliuettes aborden el seu tercer espectacle amb molta fermesa i la seva
coneguda ironia acabada d’esmolar. Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau,
dirigides per Marta Escurriola, es presenten com a bruixes (o “dones que fumen i canten” que ve a ser el mateix) i em fan pensar en la
Maria Mercè Marçal (1952-1998) i en les Bruixes de dol (companyia de teatre, 1979).
Han passat uns quants anys, algunes circumstàncies han canviat, però en la
presentació de l’espectacle s’ensuma la necessitat de tornar a dir les mateixes
coses de fa quaranta anys -i algunes més noves-, ara amb formes i maneres del segle XXI. Transmutades
en bruixes perquè saben volar i volen alt, i agafades a l’escombra si cal, perquè
d’escombrar i de tocar de peus a terra, també en saben, ens presenten un gran
espectacle de petit format que mereix una llarga gira. Això sí, elles ho fan
cantant -i ho fan molt bé-, des d’un humor desenfadat i desinhibit. La música
de Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé amb cançons creades o
recreades per a l’espectacle formen part indissoluble d’una estupenda
dramatúrgia de Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente sobre textos dels mateixos i de les
pròpies Feliuettes. Es declaren obertament masclistes perquè ser feministes fa
mandra: s’ha de lluitar! Lluitar contra el masclisme inserit en el total de la
nostra vida pública i privada. Carreguen amb força contra una imatge
estereotipada i poc glamourosa de la feminista. Però la lluita va molt més
enllà, es tracta d’una lluita constant, fins i tot i sobre tot, contra si
mateixes. La lluita contra el que s’escola de masclista en tot el que fem i
sabem. I malgrat tot, no deixen passar l’ocasió de posar en valor el tresor de
la saviesa popular que han sabut servar i transmetre les que ens han precedit.
L’escena de les àvies és un esclat d’humor, tendresa i intel·ligència espectacular.
No tot són riures en aquest cabaret de contingut polític i social explícit. El
somriure se’ns congela al rostre a l’hora del conte. El de la Caputxeta
vermella, despullat de màgics happy ends, esdevé el relat cruel i dur d’una
violació, de “La Violació”. Recuperem l’alè en enfrontar-nos a la Gran Vagina.
Menys acolorida que la Hon-on katedral (Estocolm, 1966) de Niki de Saint-Phalle
però igualment teatral. La Gran Vagina -amb veu de Vicky Peña- vetlla per l’ortodòxia
feminista. Madame Big Lips, severa i puritana, castiga la frivolitat de les
seves feligreses expulsant-les de la seva església, però sent com és mare, les
sap perdonar i acollir amb els llavis oberts. A aquestes noies díscoles magistralment
acompanyades al piano -i no, només- per Gerard Sesé, els queda un espectacle
rodó que hauria de girar per tot arreu… Què ja ho havia dit? Tant se val, ho
torno a escriure per allò de que hi ha coses que s’han de repetir un i mil
cops!