De broma n’hi ha molta. De bon humor, també. D’ironia, un tros llarg. De riure’s del ridícul dels hàbits socials, un cistell ple. Però, en un moment donat, sembla que tot això s’esvaeixi, més aviat es glaci, i quan apareix la Caputxeta —“el vermell està de moda”, diu— el seu monòleg sobre el conte popular que tothom coneix es converteix en una clara denúncia sobre la violència de gènere amb xifres incloses de dones assassinades pel masclisme que el comptador del guió, malauradament, potser haurà de tenir la cruel missió d’anar actualitzant a manera que avanci l’espectacle.

Començo per aquesta peça de la Caputxeta que interpreta l’actriu Laia Alsina, dins del xou d’aires de cabaret «Akelarre. Dones que fumen i canten», de la companyia The Feliuettes, perquè sembla que totes les altres, en un evident i no gens dissimulat acte de feminisme militant però també d’autocrítica sobre la mateixa reivindicació, convergeixein en el de la Caputxeta, un personatge que més que mai ha recuperat el seu protagonisme com a dissortada icona del que la versió original ja va preveure segles enrere. L’«Akelarre» deixa per uns minuts de ser «akelarre de cabaret» i, amb una atmosfera tintada de vermell, es transforma en un clam que, disfressat de dolcesa i ingenuïtat, diu «ni una més!».

The Feliuettes ha creat un espectacle a múltiples mans —la fitxa artística ho deixa ben clar— que enriqueix el resultat en contingut sense que es noti la procedència diversa de l’autoria. Unitat d’acció amb un objectiu molt predeterminat que és el de retratar i esgarrapar en algunes de les etapes de la vida de les dones de la mà de tres personatges femenins que enganyen els espectadors fent evidents els seus desitjos d’empatitzar amb segons quins privilegis i costums atribuïts tradicionalment als homes. He dit tres personatges femenins (les actrius i cantants Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau) però aquesta vegada també Gerard Sesé —pianista— aconsegueix tenir un relleu especial amb el seu estat i posat vulnerable, precisament perquè és home, i el seu desig amagat de passar per alguns dels períodes exclusius de les dones.

La dona embarassada, la dona i el part, la dona i el dilema del tàmpax, la copa menstrual o la vella compresa —una de les peces més ben rebudes per l’auditori—, les febleses de les princeses Disney o l’ús i abús del porno són alguns dels arguments més sonats —a més del ja esmentat de la Caputxeta— de les peces d’aquest muntatge que també fa picades d’ullet al cuplet casolà i, fugaçment, en un dels exquetxos, a tres pseudoTeresines a la catalana i de tota la vida.

I tot això, sempre amb el fil de les intervencions musicals, solistes o en trio, la companyia combina un seguit de registres: el cuplet, el jazz, el rap, el pop…, registres que es barregen amb el joc del cabaret més enllà del cabaret, amb subtils canvis de peces de vestuari i en un macrohomenatge «vaginal» que s’empara en la imaginació escenogràfica de grans cortinatges i la fantasia de la veu en off de la veterana actriu Vicky Peña, una Madame Big Lips, que reparteix carnets de dona com cal amb dret a entrar en el seu món. The Feliuettes han crescut per dins i s’expandeixen per fora amb menys ingenuïtat i més dards a la diana de tot el que hi ha per dir i que, ni que sovint potser s’hagi dit, sembla que no tothom ho hagi encara escoltat prou. (…)