La companyia de dansa Da.te Danza és una veterana en la programació familiar. Fa un parell d’anys van servir un interessant ¿Cuál es mi nombre…? al mateix Festival El més petit de tots. Ara, tornen amb una altra peça que vol jugar amb la sorpresa i una certa empatia misteriosa amb el públic però que obvia el misteri per emborratxar-se de jocs visuals suggerents, als ulls dels adults. Els nens no necessiten aquesta tecnologia; en tenen prou amb que es pugui respirar una intriga, un misteri, uns personatges que s’interroguen.

A Akari, el joc s’encalla. El moviment no té prou intensitat (a excepció de moments puntuals com quan ressegueixen els seus perfils sense tocar-se) i, plantejat com un muntatge de gran format es refreda, i molt, l’empatia. De fet, la peça arrenca preguntant-se per l’altre i el públic, molt predisposat, els respon. Però la coreografia no sap integrar aquesta resposta directa que, si no és moviment, sí que és una interrelació eficaç per a involucrar-lo a l’escena. En canvi, s’entossudeixen en una misteriosa llum central que il·lumina des del terra. I que dóna múltiples sorpreses. Però que la canalla obvia. No li importa. Sí que li va resultar intrigant el joc de cames i tors en la butaca de la peça anterior, perquè era un element conegut, quotidià. Ara, els jocs amb les llums, per abstracte i fred, queda distant. I en aquesta capa superficial es fa impossible abduir l’interès del públic. La peça esdevè, lamentablement, passiva.