El dramaturg Roc Esquius ja va imaginar una decisió de comiat de la Terra a Mars Joan. Ara, Marcel Clement (que havia treballat l’univers fosc de la violència a Jo soc la fúria) aborda l’agonia des del punt de vista d’una astronauta que volta sola per l’univers, amb l’única companyia de l’ordinador central de la nau. La seva por de desaparèixer, de quedar com una persona més que mor diàriament a la Terra, l’obliga a prendre una decisió heroica: quan ja porta mesos amb la calma d’experimentar la quotidianitat com un satèl·lit per l’espai, comença a dubtar si és una decisió correcta, i si l’ordinador és l’eina obedient o passa a manipular-la (una incògnita que ens remet a 2001, una odissea de l’espai). L’estretor de la nau l’oprimeix més, com si cada cop hi hagués un percentatge menor d’oxigen i que ja no pot rescabalar-se. Clement redimeix el personatge amb un somriure que, de sobte, il·lumina l’estança. Un rai de llum de lucidesa que la retreu de l’individualisme i la connecta amb la família, però també els astres, i la Natura còsmica.

Potser s’excedeix amb l’epíleg volent tancar massa una peça que, duirant massa estona volta sense un rumb massa clar, despistant l’espectador entre l’espai i els conflictes familiars que l’asronauta (Berta Pipó) deixa encapsulats al planeta Terra. Tant disquisició científica i comprovacins de l’estat de la nau generen un soroll molest que distorsiona l’obra (i potser per això s’abusa del final per ensenyar el castell de cartes). La nau (ben bé una nou) de Marta Rodríguez Rojas és molt enginyosa. Potser caldria pensar en un pla més clar per a projectar les audiovisuals de fotos familiars, dissenyat per Toni Vives. EL novel·lista Albert Sánchez Piñol, al seu darrer llibre Després del naufragi, cita Sèneca: “Si una nau no sap on va,cap vent li és favorable.”.