No feu cas del que us digui la NASA: l’ésser humà que ha arribat a viatjar a major distància de la terra del que  ho havia fet mai abans cap altre humà,  no és pas cap dels quatre astronautes de l’Artemis II recent tornats de la lluna. Aquest honor li pertany per contra a la solitària viatgera espacial que protagonitza el nou text de Marcel Clement, estrenat, per aquelles sortoses casualitats que de vegades té la vida (si és que les casualitats existeixen), just els mateixos dies en els quals la humanitat  esperava amb l’ai al cor el retorn de la nau Orion.

Però l’aventura d’aquests quatre pot  semblar un breu excursió, comparada amb la que ha assumit l’astronauta de Clement. Ella porta un any sencer tancada a l’estació orbital Icare, sense contemplar altre paisatge que el del potser fascinant però també ben inquietant “abisme negre, profund i silenciós” (per dir-ho amb les seves mateixes paraules ) que l’envolta. I sense més companyia que la de l’ordinador que la manté constantment informada sobre l’estat en el qual es troben les constants de la nau. Unes constants que , si li fem cas a la veu de l’ordinador , es troben completament sota control. Tot i que la nostra viatgera, comenci a dubtar-ho una mica.

En qualsevol cas, que ningú es compadeixi de la solitud de l’astronauta, perquè aquesta ha estat buscada amb ganes . Ser la primera persona capaç de realitzar una expedició d’aquesta mena li permet assolir una notorietat que no té preu encara que costi pagar un peatge. I li permet garantir que el seu pas per la vida deixarà una petjada que mai hagués assolit si s’hagués quedat lligada a vincles afectius i rutines quotidianes que l’impedien volar.

Tot i que si ens fixem en el nom de l’estació orbital en la qual resideix a prou distància de la humanitat com per a que cap sentiment de les persones que ha deixat darrera seu interfereixi  en el seu desig de reconeixement , potser el seu vol ha arribat massa lluny. I,  com el mateix Ícar, corre el perill d’acabar precipitant-se a l’abisme de les aigües negres que potser també alberguen alguna que altra monstruosa presència.

A la seva anterior obra, la notable “Jo sóc la fúria”, Clement li donava un protagonisme compartit amb la seva psiquiatra a un aspirant a superheroi  venjatiu necessitat alhora potser ( o potser no) de ser rescatat de la seva pròpia alienació mental. I en aquesta, el protagonisme gairebé absolut (veu de l’ordinador exclosa) recau en una astronauta solitària que, si ho és, és justament perquè aspira a ser considerada com una superheroïna espacial que , amb la gesta que realitza , ha sabut trobar-li sentit a la vida, i defugir el caràcter absurd i anodí amb el qual pot arribar a mostrar-se l’existència.

Des  del seu entusiasme per la ciència ficció , Clement ha situat la seva (anti)superheroïna existencial  en un espai dramatúrgic que en va ple a vesar de picades d’ullet referencials . I la més òbviament aclaparadora d’elles ens dirigeix directament cap aquell any 2001 que ,gràcies al talent literari d’Arthur C. Clarke i al geni cinematogràfic de Stanley Kubrick ,segueix transmetent  una imatge del futur encara que faci un quart de segle des que vam deixar la xifra en el passat. L’ombra de “2001. Una odissea espacial” ( una de les meves pel·lícules favorites de tots els temps ,dit sigui de pas) planeja constantment al llarg d’un viatge que , com el de l’últim supervivent del film, va més enllà de Júpiter i de les estrelles, per acabar entrant en espais metafísics. I fins i tot l’ordinador sense nom de l’obra en té quelcom d’alter-ego de Hal 9000, encara que estigui mancat de la complexa vida interior construïda a partir de records ficticis que exhibia aquell altre superordinador.

La petjada d’una altra magnífica pel·lícula titulada “Interstellar” que , alhora, Christopher Nolan va omplir de referències a l’admirat film de Kubrick, també es deixa notar en la nau dissenyada per Marta Rodríguez. I val a dir que aquest excel·lent espai escenogràfic , l’atmosfèrica il·luminació creada pel mateix Clement i el molt cuidat espai sonor de Juli Aymí Durán, són peces fonamentals d’un muntatge que aconsegueix  atorgar-li insospitades grandiositats a les petites dimensions de la Fènix.

Guiats per la vellutada veu de Nat King Cole i la seva memorable versió de “Stardust memories” ( un exquisit toc vintage ja present també a la banda sonora que precedeix l’inici del  viatge) , el text de Clement et pot fer venir al cap un munt d’altres imatges fílmiques. Començant ( o potser, acabant) amb les d’aquell oceànic i misteriós planeta que Tarkovski va crear a “Solaris”, tot i que tampoc les aigües de “Stalker” quedin massa lluny. I Clement sap com retre-li tribut i prendre una mica com a punt de partida  tots aquests referents, tot construint alhora un text ben personal que té vida pròpia. I que li permet a Berta Pipó Canadell oferir-nos una ben modulada  interpretació sota l’hàbil batuta directiva de Victòria Boixadera: en ella recau la responsabilitat que la nau arribi a bon port, encara que en aquest cas no hagi altre port que un punt perdut a l’univers espacial i a l’univers personal de la nostra astronauta.

Clement vol evidenciar que la mateixa paraula que li dóna nom a l’obra transmet un caràcter ambivalent. L’agonia com a procés previ a la mort, suposa una de les vessants d’aquesta ambivalència. Però com ens recorda l’autor, la paraula prové del terme grec “agón” , que significa lluita o combat. I a això ,assistirem: a un combat espacial de l’astronauta amb ella mateixa, amb les seves pròpies pors , els seus propis dubtes, els seus propis monstres. Un combat en el qual l’idea segons la qual  tot passa per la pròpia percepció, i és aquesta la que delimita el miratge de la realitat, resulta determinant. Clement l’exposa a partir d’un text molt ambiciós, que de vegades deixa veure les seves escletxes.

Per moments, la metafòrica papallona que va prenent protagonisme al llarg de l’espectacle, resulta un xic sobrera. I en alguns fragments de l’obra (especialment, en el seu tram final) , la poètica prenyada de misticisme del text pot resultar excessiva. Són en qualsevol cas punts qüestionables d’una proposta notable en molts altres aspectes : per viatjar cap a la cara oculta no ja de la lluna sinó de nosaltres mateixos no ens cal  muntar a la nau Orion,; només  cal desplaçar-se cap a la Sala Fènix. A manca de lluna, allà descobrirem la cara oculta d’una astronauta que, a la recerca de la notorietat que et rescata de la mediocritat, potser s’ha trobat finalment amb ella mateixa.