Imitar qui t’ha estat imitant a tu, pot resultar quelcom ben divertit. Això és el que pensen els tres integrants – Marine Brutti, Jonathan Debrouwer  i Arthur Harel-  de (La) Horde, el col·lectiu que l’any 2019 va fer-se càrrec de la direcció artística del Ballet National de Marseille i que, si tot va com està previst, continuarà fent-ho com a mínim fins l’any 2029. Aquest triumvirat en el qual la dansa comparteix protagonisme amb les arts visuals i totes les vessants del món virtual , té molt clar que han estat els mateixos creadors de videojocs, els que sovint han reconegut haver-li atorgat als seus personatges una mobilitat inspirada en el moviment que adopten els cossos dels ballarins quan executen una coreografia. Això doncs, per què no jugar a invertir el procés, i convertir els dansaires en quelcom semblant a figures escapades d’un vídeo joc?   Aquest és un dels punt de partida (però no l’únic)  del sensacional espectacle que (la) Horde ha presentat al Mercat de les Flors, dins del marc de l’escapada barcelonina que el gironí Festival Temporada Alta ve realitzant anualment en les seves darreres edicions.

D’entrada, ens trobem a l’escenari una força imponent estructura escenogràfica que, si mirem cap a munt, substitueix l’habitual col·lecció de focus penjats de les altures per un sostre ple de ben potents possibilitats lumíniques. Que, si mirem cap el fons, està dominada per un gran cortinatge d’aquells que abans de la irrupció de les multisales lluïen tots els grans cinemes que presumien també d’amagar darrera la cortina una gran pantalla a l’estil Phenomena, posem pel cas. I si mirem cap a esquerra, ens mostra un elevat segon nivell al qual es pot accedir mitjançant una escala. I des del qual, un personatge amb el comandament a les mans fa aparèixer i manipula de forma també ben coreogràfica el fascinant esquelet d’un cotxe damunt del qual ben aviat començarà a donar bots solitaris  una ballarina vestida de gris,  amb trenes però sense rostre. En qualsevol cas,  la seva solitud es veurà de seguida interrompuda per l’aparició d’un grapat de figures idèntiques a ella, vestides de la mateixa forma i amb les mateixes ganes de marcar territori. Tant , que aquí s’acaba organitzant quelcom que podria semblar-se a una batalla entre bandes, si no fos perquè les figures idèntiques impedeixen distingir bàndols diferents. Som davant d’allò definit per La (Horde) com una immensa batalla d’egos, que, tal i com remarca l’equip creatiu, ha estat dissenyada tot comptant amb l’assessorament tècnic de dobles de cinema. I aquí entra també aquell desig d’imitar l’imitador abans apuntat: la divertida paradoxa que implica posar-se a imitar avatars de videojocs que han pres forma imitant la mobilitat humana.

Fem scroll? Aquest espectacle el títol del qual remet a l’edat permesa per accedir a un determinat contingut virtual, però juga també amb la sempre debatuda edat que permet o no donar consentiment en altres aspectes de la vida ,fa scroll de manera constant. I un cop el cotxe queda aparcat més enllà de la cortina , passem cap a un altre escenari sense canviar encara d’escenari. El canvi vindrà en aquest cas quan el gran cortinatge rebel·li l’espai indefinit/còsmic/suggestiu/ inquietant…que amagava darrera seu. Ara els cossos uniformats i sense rostre ja s’han tret  de sobre la màscara i el color gris. I semblen moure’s seguint els dictats d’un personatge que ha sorgit d’aquest espai indefinit que amagava el cortinatge. Tal i com reconeix el mateix col·lectiu , La (Horde) té un món creatiu forjat en gran mesura en les botigues de videojocs que feien furor als anys 90, en les llargues nits de festa amb ADN Queer que oferia la vida nocturna de la primeres dècada dels segle XXI i en “una dieta endollada i sobrealimentada per xarxes socials”, per dir-ho tal i com ho expressava la revista Variety. I alhora, els seus muntatges fan links constants cap el cinema musical en general i Gene Kelly en particular , i tenen sempre ficat al cap el tan fascinant com malaltís univers visual de David Cronenberg. I situar Kelly i Cronenberg en el mateix pla de les seves més reiterades obsessions creatives, ja diu molt sobre el seu enriquidor eclecticisme. De fet , el triumvirat afirma que a “Age on content” venen a confluir la cultura del videojoc, la cultura de les xarxes socials en general i TikTok en particular, i la cultura derivada dels grans musicals estrenats al Broadway dels anys 50 , tot posant com exemple la forma com el malestar social es converteix en espectacle a “West Side Story”. I si et fixes llavors en els moviments amenaçadors que es dirigeixen entre ells o dirigeixen al públic els intèrprets d’aquest espectacle en els seus moments més agressius, te n’adones de la semblança que presenten amb aquells que Jerome Robbins va crear per a l’antològica coreografia de WSS. De la mateixa forma, quan el muntatge assoleix la seva més alta temperatura sexual, encara quela mecànica gairebé robòtica del cos s’alimenti també  d’estereotips virtuals, hi podries reconèixer també quelcom d’aquell sincopat erotisme amb el qual Bob Fosse orquestrava el memorable “Take off with us” de “All That’s Jazz”, la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or al Festival de Canes. Un festival que, per cert, La (Horde) coneix també molt bé , i pel qual ha dissenyat alhora  alguna que altre coreografia : cal recordar que entre els fans absoluts de la companyia i col·laboradors habituals d’un equip creatiu amb el qual ha comptat la mateixa  Madonna a l’hora de dissenyar la seva més recent gira, , s’hi troben lluminàries com ara Sam Smith, Spike Jonze, Léa Seydoux o Marion Cotillard.

Arribat l’últim tram de la proposta, la banda sonora se n’oblida per complert de les sonoritats associables al banquet virtual en sessió continua que devoren els consumidors,  quan la immersió a les xarxes assoleix ja dimensions properes a l’abducció. I es lliura alegrement a les minimalistes però tirant a simfòniques cadències repetitives de Philip Glass. I si dic que ho fa alegrement, és perquè arribats a aquest punt, tant els possibles mals rotllos com les eclosions sexuals com els rostres robotitzats que s’expressen amb una mímica rígida, deixen pas al més gran però no menys estereotipat i rigid del somriures. Aquí hi podem reconèixer també la versió deformada d’aquella alegria que et podia transmetre l’admirat (per La (H)orde i per mi mateix) Gene Kelly, quan, per posar el més tòpic dels exemples, li queia al damunt tota la mullena que implica posar-se a cantar sota la pluja. Mentre els  joiosos ballarins condueixen la seva esplèndida energia fins a límits gairebé inversemblants sense perdre mai el somriure , no poden evitar tampoc  que de tant en tant encara se’ls hi escapi un moviment d’aquells que imita una metralladora disposada a provocar una escabetxina d’espectadors. Però el que s’imposa , és el posat de bon rotllo que fa bonic a Instagram, encara que ves a saber tu què oculta per dins. Postureig o no postureig? Facsímil o realitat? Aquestes són les qüestions , per dir-ho com ho diria aquell famós príncep .  Sigui com sigui, tant els integrants de la companyia com l’horda que els dirigeix, acaben d’oferir-nos una brutal mostra de talent. Tan brutal que mentre aquests esforçats cossos ho donen tot a l’escenari, mai et venen ganes de fer scroll i canviar de pantalla.