Més que als morts, les exèquies sumptuoses alimenten la vanitat dels vius. Corre per Internet una frase similar atribuïda a Eurípides, pare de la tragèdia, i ve a tomb perquè tenen els funerals una bona dosi de teatre, com la resta dels rituals socials que La Cubana ha esbudellat amb sorna en els seus més de quaranta anys de història. No sonen ara les ‘Campanades de boda’ sinó el toc a difunts en els ritmes més variats, els que imprimeixen la lletra i la música del seguici fúnebre més esbojarrat vist mai en un teatre (…) Com al mític ‘Cómeme el coco, negro’, el paroxisme kitsch marca de la casa es torna a perfumar d’una nostàlgia crepuscular pel món de les varietés. Un espectacle de cos present que en el seu darrer fulgor declina el carpe diem mentre el lloro que li sobreviu repeteix les mateixes lletanies. (…) Mai no es va endur bé la històrica companyia de Jordi Milán amb la quarta paret, tampoc aquí, i no per previsibles es fan menys impactants les seves transgressions a l’espai i el temps. Es mastega la tensió entre no repetir-se i romandre fidel al seu estil trepidant. Així, el ritme vertiginós no deixa respirar a l’espectador en les gairebé dues hores de canvis de personatge al límit de l’impossible. La Cubana no és morta i té parranda per a estona (…)

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’