No és cap descobriment que el vestuari negre combina molt é amb tot, també amb les plomes i els escarafalls (aspavientus, en llenguatge cubanero) de la companyia. A Adeu Arturo, situen l’acció en un funeral i superen l’humor negre per dalt i per baix. Perquè Arturo no volia gens de llantos al seu comiat i perquè el quadre de teiatru amb decorats plegables ensenya la baixesa dels familiars d’aquest magnat de l’art.

La Cubana també supera el tràngol de la pandèmia i troba fórmules perquè el públic intervingui (aquest cop no hi ha bocatas de salami com a Cómeme el coco, negro però sí tot un copríncep d’Andorra donant l’extremunció al protagonista que ha demanat el seu pastís de 101 anys per bufar les espelmes amb el seu darrer sospir. No sabem com es deuria repartir el pastís de nata, però sí la seva herència, tema sucós com el repàs de les velles glòries de l’espectacle.

Perquè Arturo Cirera Mompou va ser un mecenes i alhora un celebrat escriptor, pintor, director de cine i teatre però, a l’enterrament, els únics que pugen a acomiadar-lo són els del món de la faràndula. L’única imatge de la seva aportació al món contemporani és el ram de flors del Macba… Les amistats d’Arturo també pateixen de les presses mediàtiques i que vegin que s’ha anunciat la seva mort quan encara és viu. Una situació similar a la que es narra a Qué fue de Pavlovsky.

La Cubana és generosa en el canvi de vestuaris, en l’exageració dels personatges (siguin nebots influencers o aspirants a artistes del Cirque du Soleil o siguin antigues cantants de ranxeres que ara canten enxufades a un sèrum, que dóna aire per a les notes més agudes i llargues del seu Mexiííííico) i en comportaments estrafolaris d’entitats surrealistes. Adeu Arturo constata que el ritual dels funerals té una evolució molt esperada, amb pocs girs, ni tant sols que es faci al Coliseum amb estriptis i sons d’elefant africà. La companyia convida a celebrar l’excés (com sempre) portant el ridícul a l’extrem de la incredulitat i deixant que tot un Toni Sans (irremplaçable com a ridícul prearistocrata catalanet a Gente bien) recuperi el seu claqué, tot combinant-ho amb els sons de la gaita escocesa. O que la rumba, derivi a una dansa espanyola, o que les senyores britàniques de llargs abrics professin la seva passió pel toreig amb un vestit de llums! En la peripècia familiar brillen Annabel Totusaus i la seva germana (Filomena Martorell) que completa la frase a mitja veu. Repassant el programa de mà es comprova l’esbojarrada transformació dels actors en múltiples personatges. L’únic que no canvia de ploma és l’Ernesto, és clar. Sigui com sigui, la Cubana promet, novament, nits de glòria a les taquilles. La comunió amb el públic és absoluta: entra al Coliseum rendit, amb la valentia de fer el que faci falta per xutar-se una dosi de teiatru per la vena. Una injecció que funciona com una vacuna que permet desconnectar de tantes angúnies passades els últimes mesos. Un cant que confirma la tesi de l’Ernesto (amb molta semblança al director Jordi Milán, no?) que és molt més fructífer donar vida als anys; que no, anys a la vida. I que cal celebrar el dia a dia a la Terra dels Mortals, no com un dret, si no com un privilegi. La Cubana sintonitza molt bé amb aquest gaudi, funció a funció. Amb postissos, confettis i Creus de Sant Jordis.