SiNOPSi
Formes en moviment. A Accumulating, el coreògraf Aimar Pérez Galí (format a Amsterdam) acumula so, moviment i llum en una mena de ritual contemporani a cavall del minimalisme coreogràfic i de la cultura del clubbing per la via de dos moments històrics de la dansa dels anys seixanta: la dansa postmoderna de Nova York i la música techno de Detroit.
ARTICLE
«Sumant impulsos» | Por Jordi Bordes
Dimecres, matí. Al Graner. Tot ben fosc. La màquina de fum escalfant-se (que anirà marcant millor els rastres de la llum). De sobte el primer cop de so, el primer raig de llum. Marcant el perímetre, Jugant amb el quadrat. Apuntant quins són els límits, el codi, l'estructura. Dirigint la no narració i alhora insinuant un gènesi ben primitiu. Aimar Pérez Galí s'ha anat inspirant en el moviment de Judson Church als anys 70 a Nova York i els ha anat integrant a la mateixa dècada i frontera (però de latituds ben allunyades) en el que està sent el naixement del techno a Detroit. L'aparició de la figura humana (potser millor caldria anar-la definint d'una ombra retallada per la llum per l'impacte sonor) va completant la primera part del quadre. Sí, tot conjugant-se en gerundi, en construcció, en evolució. Potser quiet, però també alhora en moviment. Per la coherència geomètrica del ballarí. La taula de so es transforma en una partitura: cada pista sonora desperta una fúria freda concreta (filtre 174). El moviment en una peana de 4 metres quadrats respon als cops de llum. Aimar, de moment en aquest assaig, amb prou feines marca el moviment, comprovant que tot es correspon. A la imatge hipnòtica del so i el llum, Pérez Galí li incorpora una mena d'autòmata. Aparentment, tot es repetitiu, respon a una plantilla matemàtica. Però com els límits sempre tendeixen a l'infinit i el mateix infinit és inabastable, l'exercici es col·lapsa i es transforma. I aquell moviment anirà guanyant en velocitat, desplaçament, arrodonint el traç, perfeccionant la seva habilitat i convertint-se en un consumat ballarí de disco. A mesura que els braços es van aixecant, la capacitat de la dansa es fa més complexa. I amb la dansa esclatant, el so i la llum fan un pas enrere. No hi ha narració però sí una evolució que si inicialment apunta cap a un moment catàrtic, de connexió amb el medi (per molt artificiós que siguin els elements electrònics que ho generen) acaba esdevenint descriptiu. Aquell autòmata, ara, balla. Aquella potència absoluta de llum i so (que hi segueix sent però no té la consideració d'abans) es veu superada per la humanitat, que col·lapsa el sistema abocant contínuament, acumulant obsessivament els comportaments. Fins a creure's en el déu de la Terra. Fins que la natura recuperi el seu estatus i devasta la civilització. Dimecres, cap al migdia. Ja al carrer, un col·lectiu de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH) fa gatzara denunciant “UCI, el banc dolent del Santander” que “et deixa sense casa, et deixa en coma”. Com si res tingués a veure i, de sobte, tot casés. Aquella omnipotència humana davant la resta de la Natura encara té un altre sostre que és el poder financer, la perversió final, l'ambició infinita que, segueix enriquint-se, rebentant els codis, les conductes de la més evident ètica social. La comparació dota de narració, denúncia i sentit, les estones de foscor d'una insistent demanda en quadrar el cercle. Fins a l'estrena de Temporada Alta! 7 de novembre de 2014 Loading the player...
«Geometria en procés» | Por Jordi Bordes
Aparentment, no hi ha res més estàtic que una figura. Una piràmide, un cub, una esfera. Per si sol no es pot moure, té volum però no narració, història, acció. La geometria, doncs aparentment, no pot estar en procés; és un contrasentit. Però Aimar Pérez Galí insisteix en titular en gerundi els seus espectacles, estan en procés, construint-se, i partint d'una coreografia que parteix de les figures geomètriques (Abans, ja havia firmat Navigating possibilities, el 2008 o la conferència performàtica Sudando el discurso, el 2013). A Delta (2013),tres ballarins es desenvolupaven a partir de tres triangles que es creuaven, sense que mai es toquessin. A Accumulating, la peça que ha començat a preparar a la Graner aquest setembre, ballarà sol, en una plataforma petita (de 4 metres quadrats). La conjunció, a parts iguals vindrà construïda per la il·luminació, el so i la dansa. Reivindica que, a través d'una forma geomètrica, es pot fer una coreografia que desperti emoció, “el que provoca minimalisme és un estat elevat de contemplació” insinua. La seva coreografia ha de ser aquesta escultura en viu. Una escultura en una peana que busca el col·lapse, acumulant i evolucionant moviments i evitant la crisi, la caiguda. La figura, dèiem, és estàtica i sense més història que la manera en què fou constituïda, de manera natural o artificial. O sigui, que té un cert rostre. Doncs, Aimar Pérez Galí també li nega. Li amaga el rostre, no li aporta cap element humà, prefereix que l'espectador traci en aquesta mena d'aleatorietat, un estat afectiu de suspens... no es pot determinar que sempre aquest moviment matemàtic perfecte no es vagi erosionant per arribar a l'accident, el canvi, l'evolució, la sorpresa. El punt de referència creatiu del ballarí i coreògraf és el moviment dels anys seixanta de Judson Church de Nova York. Allà artistes com Lucinda Childs o Trisha Brown creen l'embrió de la postmodernitat de la dansa. Pérez Galí el revisita i li aporta nous elements, reinventa partitures coreogràfiques. El ballarí considera que hi ha un espai poètic en el patró reiteratiu (que no ho és mai, en realitat, perquè sempre el temps el va avançant), “un valor afectiu”, que considera més atractiu que la necessitat que la dansa hagi d'explicar res. La música i la il·luminació, per últim són elements claus en el seu muntatge també per una raó consistent. L'estudi anterior a la construcció de la peça ha servit per trobar la relació entre els inicis del techno a Detroit amb les creacions de la colla de Judson Church a Nova York (que, de fet, havien arrencat partint de la música aleatòria de John Cage). Pérez Galí arracona el discurs hegemònic de la parla i trasllada la força al discurs sensorial trencant un món de jerarquies pervers. No dóna res per tancat, tot és en procés, amb el seu gerundi habitual... (Continuarà) 25 de setembre de 2014
