Acampada

L'espectacle Acampada, de la companyia valenciana Pont Flotant, és un cant a la diversitat i a la convivència Pont Flotant és una de les companyies més emblemàtiques i unànimement aclamades de l'escena teatral valenciana. Per això, és molt d'agrair que el Teatre Nacional de Catalunya programi Acampada, un espectacle que es va començar a gestar el 2018 al Laboratori Escènic Altres InCapacitats, dins el 36è Festival de Otoño de Madrid, i que dos anys més tard obtindria el Premi de les Arts Escèniques Valencianes al millor espectacle de la temporada. La proposta, que va passar pel FITT-Noves Dramatúrgies de Tarragona el 2021, es pot veure ara al TNC tant en sessions matinals ‒adreçades preferentment a instituts‒ com vespertines.  Aquesta creació col·lectiva sobre diversitat funcional, sorgida de la voluntat de la companyia Pont Flotant ‒Àlex Cantó, Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons‒ de bastir un espectacle sobre capacitats i incapacitats per a un públic divers en sentit ampli, parteix d'un simulacre d'acampada com a marc possible de convivència. Es tracta d'una mena d'assaig o camp de proves que es planteja com una experiència a sis, però que acaba implicant més persones en escena, a banda d'interpel·lar directament la platea.En primer terme d'un escenari cobert de fullaraca, Jesús Muñoz pregunta als espectadors sobre els impediments que poden dificultar-los la recepció de l'espectacle: problemes de visió o d'oïda, claustrofòbia, impaciència, etc. Aquesta manera de barrejar (in)capacitats tan diferents i poc comparables ‒com la por escènica, la desafinació o els accessos de somnolència‒ ens situa en un lloc de distensió que predisposa a l'empatia. Per fer front als reptes de la diversitat, la companyia ha previst un suport d'audiodescripció i la presència en escena d'una intèrpret de llengua de signes, Carmen Golfe, que, a més de reproduir els diàlegs entre els personatges, descriu els sons derivats de determinades accions que resten ocultes rere el teló. Acompanyen visualment la peripècia uns expressius i inspirats dibuixos de Raúl Aguirre. Comença la faula pròpiament dita: sis amics ‒Àlex Cantó, Mónica Lamberti, Itziar Manero, Jesús Muñoz, Alberto Romera i Benito Valverde‒ passen un cap de setmana a l'aire lliure. El relat, que abasta des del moment d'arribada i muntatge de les tendes fins al desenllaç de l'aventura, inclou excursions, bivac i petites confidències. Si bé la introducció de Muñoz posa l'èmfasi en les capacitats dels espectadors presents a la sala, les persones que van d'acampada no són descrites en aquests termes: en cap moment s'explicita on rau la seva diversitat, més enllà d'alguns atributs molt evidents. Fins i tot, hi ha determinades anècdotes o peculiaritats que la veu d'Isabel Gómez, camuflada entre el públic, enuncia sense atribuir-les a cap dels sis en concret. Captiva l'espai dissenyat per Joan Collado, amb arbres suspesos, matolls corredissos i tendes de campanya que apareixen i desapareixen. L'eficaç treball lumínic de Marc Gonzalo divideix els dies en franges horàries i subratlla alguns dels conflictes en què s'enreden els personatges. L'espai sonor de Josep Ferrer completa l'estampa campestre, mentre que la música creada ad hoc per Pedro Aznar i els temes Todo para todos d’Enric Montefusco i Pass This On de The Knife contribueixen decisivament a la dramatúrgia. Ara bé, el més distintiu de la proposta és el dispositiu metateatral, caracteritzat per una varietat de canals i codis que asseguren una recepció simultània i en igualtat de condicions. Lluny d'improvisar-se, la convivència ‒tematitzada aquí a partir de petites rutines i sorpreses relacionals‒ requereix organització, previsió i cures. I és que una bona relació de grup no flueix per art de màgia, sinó que demana temps i paciència, així com una atenció amatent a les diverses vulnerabilitats i fortaleses. La idea és que cadascuna de les persones del públic aprompti la seva disposició tant a admetre les pròpies limitacions com a llegir la fragilitat aliena. Des del primer moment, la companyia incideix en la necessitat de mirar-nos, reconèixer-nos i arribar a acords. Aquest caminar conjunt vers l'entesa es revela, ni més ni menys, conseqüència orgànica de la manera ‒tendra, lúdica i propensa al didactisme‒ que té Pont Flotant d'entendre el teatre. Crítica publicada a El Nacional.cat el 21 de febrer de 2024

Pont Flotant és una de les companyies que es mereix molta més atenció del públic. Saben traslladar a l'escenari els fets i desigs més quotidians. Algú recorda la paella i el foc de camp d'Exercicis d'amor? Doncs ara, hi tornen però amb un grup i uns interessos ben diferents.La companyia valenciana d'una frescor comparable a la d'Els Pirates (Boira a les orelles) i amb uns girs dramàtics de l'alçada de La Calòrica (Fairfly) han anat creixent dalt l'escena. Han parlat del record de la infància (Com a pedres), de les enveges (Jo de major vull ser Fermí Jiménez) de l'angoixa dels fills (El fill que vull tindre), de la mirada social en l'entorn (Les 7 diferències). I ara, hi tornen amb un grup tan divers com insòlit. Posen en pràctica el que es proclama des de la intenció social de la cultura. Amb totes les contradiccions que això pugui suposar. I demanant la paciència necessària per arribar al clímax dramàtic.Acampada pateix d'aquesta manera d'entendre el teatre. Per força, es perd tensió en la trama perquè el que compta és la presentació de cada personatge. En fan gala com a les produccions d'Escenaris Especials de Clàudia Cedó (Cinema, Mare de sucre, Els àngels no tenen fills) però sense desenvolupar una trama que posi en qüestió la convenció social. Acampada és com un espectacle per mostrar cada retrat. Sense fer cap denúncia explícita. Sense exposar-se com a testimonis d'una injustícia. Hi són i els hi passen fets. Simplement. Ara, el que millor fa Pont Flotant és posar el llaç al regal. Des de la veritat més pura, la ficció es trenca i emergeix un torrent de descoberta. En aquesta acampada, no volen arribar a cap cim, només pretenen que la convivència trenqui la quarta paret. No hi ha paella però sí galetes seques per a la llet. així com un espectador descobreix noves capes si repeteix una funcio, també una persona cega, per exemple, descobreix altres descripcions si va canviant la persona que fda l'audiodescripció. La diversitat acaba resultant un tipus de sort diferent per a cada persona. La intel·ligència està en saber conviure-hi, en positiu.

La companyia Pont Flotant, del País Valencià, agafa la motxilla, les “xiruques” i les tendes de campanya i s'instal·la en un paratge fictici de l'escenari des d'on, amb una mica d'imaginació, es veu la Serra d'Aitana. La colla són sis, però acaben sent vuit. Tot sembla improvisat. Però la presumpta improvisació és una de les juguesques de la companyia.Un dels intèrprets dóna la benvinguda als espectadors. I ho fa d'una manera especial. A la sala hi ha una espectadora cega, amb gos pigall, que s'està als seus peus, vigilant. A la sala també li han dit que hi ha alguna persona muda (i en conseqüència, sorda). Per això demana si algú coneix el llenguatge de signes. Per sort, hi ha una intèrpret disposada a fer la transcripció de l'espectacle. I al veí de butaca de la persona cega, li demana que, amb veu baixa, faci l'audiodescripció per a la noia del gos pigall.Però el presentador encara busca més “peculiaritats” entre els espectadors: “¿Hi ha algú que tingui claustrofòbia?” “¿Hi ha algú que tingui poca paciència?” “¿Hi ha algú a qui el molesti el sorollet dels paperets de caramel?” “¿Hi ha algú que tingui por escènica?” “¿Hi ha algú que pateixa asma?” “¿Hi ha algú que s'irriti fàcilment?” “¿Hi ha algú que es consideri hiperexigent?” “¿I... hi ha algú que tingui l'hàbit de pesar figues al teatre?”Els espectadors segueixen el joc, encara convençuts que l'interrogatori pretén posar-los en guàrdia davant del que pugui passar quan comenci l'espectacle. La persona cega accepta que el seu veí li explica el que passa a l'escenari. I la intèrpret de llengua de signes accepta mantenir-se al mig de l'escenari durant tota la representació per explicar el que s'hi diu a les persones mudes (i sordes).Pont Flotant és una companyia valenciana que treballa amb l'experimentació i la creació escènica. Fa uns anys que aquest espectacle va néixer a partir d'un taller fet a Madrid. Ara el tanca a Barcelona i ho fa amb algunes sessions matinals per a joves adolescents —aquesta funció va coincidir amb la de dos instituts— i també per a espectadors en general.L'objectiu és mostrar la solidaritat que es crea en una acampada o una anada a la muntanya, però també les dificultats que aquesta acampada o aquesta anada a la muntanya comporta quan entre la colla hi ha algú que pateix alguna de les disfuncions físiques o psíquiques.Teatre solidari amb missatge: la comprensió envers els altres, envers tothom. Els intèrprets defensen que no són “diferents” sinó que són com són i que els “diferents”, potser són els que es consideren “normals”. Durant noranta minuts, l'espectacle transcorre amb un ritme pausat i lent, com un conte o una faula —per això abans es preguntava si hi havia algú que tenia poca paciència—, però amb diferents plans que passen del dia al vespre i a la nit, sempre amb les projeccions d'unes il·lustracions de gènere d'àlbum que reprodueixen les diverses accions de la colla protagonista.Hi ha una bona feina d'il·luminació i uns moments de tensió quan un dels integrants sembla que s'ha perdut en una anada a la cova. Finalment arriba la trobada del foc de camp i l'ànima es despulla. Tothom es destapa sent com és i, com diu la cançó de la banda sonora de l'espectacle, composició del músic català Enric Montefusco: «Tot per a tothom / I una oportunitat, un amic. / Haver tocat fons alguna vegada. / I que la llegenda digui que has aixecat el vol.» Pont Flotant aixeca el vol de molts espectadors i alguns, a l'hora del col·loqui, agraeixen l'oportunitat de veure's reflectits a l'escenari. Un foc de camp solidari que remou l'emoció i la consciència. (...)