El segon espectacle de La Moukhles & Sentís, després del molt celebrat Nodi: de gossos i malditos (2024), confirma la volença de la companyia per indagar sobre el passat d’artistes i pensadors amb una trajectòria o un final que susciten tot d’elucubracions. Aquí, però, el duet creador, amb Pau Matas Nogué com a codramaturg i codirector, deixa enrere el gest documental per llençar-se de cap a la ficció i el fantasieig.

El cèlebre Abécédaire de Gilles Deleuze, en què cada lletra anava associada a la inicial d’un concepte clau del pensament i la vida del filòsof, va ser el punt d’arrencada per bastir un espectacle que s’expandeix i es ramifica de manera inesperada. El filòsof va accedir a enregistrar respostes o discursos que no s’havia preparat, en diàleg amb la seva alumna Claire Parnet, a condició que els vídeos ‒vuit hores en total‒ no es poguessin visionar fins després de la seva mort. Sempre s’havia mostrat reticent a anar a la televisió ‒el mitjà li semblava pura banalitat i domesticitat‒, però va donar permís perquè el material s’emetés a títol pòstum. A aquest testament filosòfic i al suïcidi de l’autor ‒es va llençar per la finestra d’un setè pis el novembre de 1995‒, Moukhles i Sentís responen amb una peça vitalista que fa passar el pensament pel cos i els afectes.

El territori de La Moukhles & Sentís

El número inicial resulta enormement prometedor ‒Miriam Moukhles canta en àrab i en castellà per Rocío Jurado‒, alhora que anticipa la inevitabilitat de tornar una vegada i una altra al punt de partida. Després, un llibre que cau com una revelació ens porta a la investigació que dos joves estudiants estan duent a terme l’any 1996 sobre l’alfabet deleuzià. Si Moukhles ‒en tots els seus múltiples avatars‒ encarna l’instint, la rauxa i el saber popular, Joan Sentís assumeix sobretot el jove intel·lectual obsedit pels conceptes filosòfics, si bé serà posseït després per un boxejador aspirant a estrella de cinema ‒i cantarà meravellosament un tema de Charles Aznavour. Apareix vestit amb gavardina i barret, com si anés disfressat de Deleuze, però una part de la seva indumentària fa preveure que qualsevol certesa identitària serà posada en entredit.

Els creadors parteixen de dos personatges propers a ells però ficcionats i situats trenta anys enrere. L’abecedari deleuzià els serveix com a marc ‒canviant i infinit‒ per abordar la qüestió del llegat. Però el desig i la intuïció, amb el seu potencial d’imprevisibilitat, boicotegen, desborden, envaeixen i ressignifiquen el procés mateix d’investigació-creació. I, de sobte, la T ja no remet al Tenis sinó a Tànger; la F no reenvia a la Fidelitat, sinó a Fred, i la J de Joie li escau molt a una tal Juanita. L’important, més que les lletres, és tot el que envolta l’abecedari.

Les metamorfosis de Miriam Moukhles

La teoria del caos i l’aleteig de la famosa papallona són la coartada o la base que sustenta el procedir rizomàtic de la dramatúrgia. Vet aquí que, d’interpretar una investigadora en crisi, l’actriu passa sense transició a assumir el personatge d’Ahmed, el contacontes de Tànger ‒possiblement inspirat en Mohamed Mrabet‒ que li regala les històries d’una nit màgica de 1955, de l’A a la Z, empenyent l’estudiant a una metamorfosi clarivident. La intèrpret encarnarà també Juanita de Tànger ‒el nom està extret de la novel·la La vida perra de Juanita Narboni, d’Ángel Vázquez, però el personatge es troba a anys llum d’aquell altre. La també anomenada “pantera de Gibraltar” és una vedet que tan aviat fa un número de La Faraona amb molt de “duende” com encarna amb tot el carisma i la gràcia del món alguns dels conceptes deleuzians ‒el desig com a agenciament, la desterritorialització… Outlandish!

P de Professora a Vincennes

També el pintor Nicolas de Staël, com Gilles Deleuze, va acabar els seus dies llençant-se per una finestra; abans, però, havia trobat a Tànger una llum encegadora i intensa que va marcar el seu art. La seva història està continguda en l’abecé d’Ahmed, el contacontes, i l’evoca també la filla del pintor, una catedràtica en història de l’art que ha quedat atrapada en la incògnita del suïcidi i l’indicible ‒la X i la Y de l’Abécédaire. Un cop la tenim al davant, encarnada per l’actriu Cris Martínez, la filla de Staël esdevé una mena d’alter ego del Deleuze magistral ‒a la P de Professor, el filòsof al·ludia al nou tipus de públic, enormement heterogeni, que tenia a Vincennes‒; ens ficcionalitza com a alumnat i ens parla del quadre Le grand concert (1955), que el seu pare va deixar inacabat. La pregunta per si els músics encara no han arribat o ja han marxat connecta amb una reflexió anterior sobre la motivació última dels atletes dels Jocs d’Atlanta 1996: corren perquè fugen o perquè persegueixen alguna cosa? Els mou la por de perdre o el desig de guanyar?

La paparra filosòfica i el torero del ring

Un altre dels personatges que va passar pel cafè regentat per Ahmed és el boxejador Fred Galiana, conegut com el púgil de Mataró i el torero del ring. Mentre ell somia que és dins un musical amb els guants de boxa posats, Juanita de Tànger, amb el seu accent bigarrat, desbordant i una picardiosa descaradura, el sedueix fent el número de la paparra, que no deixa de ser una brillantíssima manera de portar a la sensualitat l’esdevenir animal teoritzat per Deleuze; constitueix, també, la demostració per via cabaretera que la construcció d’un territori resulta equiparable al naixement de l’art.

El traç de la Z

Seguint la S de Deleuze (Style), convindrem que la poètica de La Moukhles & Sentís empeny les històries al límit, fent ballar personatges històrics amb altres de ficció. Els conceptes salten d’aquí allà i zigzaguegen ‒amb la Z de Zig-zag‒, omplint-se d’humor i mundanitat. Com les classes de Deleuze, aquesta peça no està feta perquè la comprenguem del tot, sinó perquè cadascú agafi el que li va bé. En ella convergeixen el saber intel·lectual i el popular; s’hi realcen el plaer de la trobada i la intensitat del món. Tot i alguna llicència sobrera, Abecedari ens arrossega amb una força descomunal. El domini de l’escena que té Miriam Moukhles i l’alegria amb què l’habita ‒com qui té la certesa que ha nascut per a això‒ són incomparables. Joan Sentís i Cris Martínez fan unes interpretacions excel·lents; la Moukhles brilla en termes absoluts.

La proposta, tot un triomf del poder creador, demostra que escriure i fer art, teatre, no consisteix sinó a transformar-se.

Crítica publicada a Núvol l’1 d’abril de 2026