El segon espectacle de la companyia La Moukhles & Sentís, estrenada a Temporada Alta i ara omplint platees a La Beckett, orbita entorn l’entrevista gravada que va concedir Deleuze abans de llençar-se per la finestra. El primer, NODI: de gossos i malditos ja partia d’un concepte similar al d’aquest Abecedari. Dos joves, de fet un jove, Joan Sentís, obcecat, fascinat, amb un personatge erudit del passat, que ha entrat tan a fons del cau del conill que s’ha endut el seny d’embranzida. I fent equip amb Sentís en aquesta producció, unes quantes peces d’excel·lència premiable, la primera i imbatible, La Moukhles.

Vam veure amb la seva relativament acotada però brillant intervenció a Maria Magdalena (i també en l’espectacle previ de La Moukhles & Sentís) que el que gaudeix més fent Miriam Moukhles, una de les actrius del moment, és jugar damunt l’escenari: imitar accents, transformar-se en múltiples personatges, o cantar i seduir amb la seva millor carta, que és la seva veu amb tanta presència i caràcter. Aquest caramel·let concedit a Abecedari de principi a final la corona de seguida estrella de la nit. A banda, acompanyen la parella creativa i romàntica dues peces clau. En la co-dramatúrgia i direcció, Pau Matas Nogué, igual de grillat que la nostra companyia estimada. I com a intèrpret, l’actriu i músic Cris Martínez.

A banda, un dels encerts d’Abecedari és el dispositiu escènic mòbil, que es desclou i mostra els seus ardits amagats durant el transcurs de la peça. Sempre jugant amb la idea de desentrellar un misteri que algú ha amagat per a nosaltres. L’escenografia complementa amb secrets amagats el que en el fons és una celebració del relat volàtil, l’explicat en viu i en directe, quan la màgia de les paraules és que se les emporta el vent. Un dels personatges exposa en el seu monòleg que no cal entendre-ho tot; i sobretot és l’anhel racional de trobar explicacions, el que no cal. Siguin les arrels marroquines, o la bohèmia parisenca, el que és, és un joc poètic a partir de l’ambigüitat entremaliada i capes de surrealisme.

Públic dempeus, entrades exhaurides, rialles tímides, talent i molta expectació. Això desperta La Moukhles & Sentís, i se’n sentirà a parlar molt.