El blanc i el negre acostumen a ser presentats com si el seu cromatisme servís per a visualitzar tot allò que es troba situat  a llocs totalment oposats. Les coses o són blanques o són negres, ens recorden constantment els dogmàtics de les veritats absolutes. Però només cal apartar-se una mica del dogmatisme –quelcom sempre saludable- per tal de comprovar que (per sort, encara que això ens provoqui un grau més alt d’incertesa ) , les coses no són sempre – no ho són gairebé mai- ni totalment blanques, ni totalment negres. Més encara: tal i com ens demostren les més recents creacions escèniques de Baró d’Evel, d’allà on a primera vista diries que no hi ha altra cosa que negre sobre negre en pot començar a sorgir un blanc gairebé nuclear… de la mateixa forma que pot passar justament tot el contrari, i veure com el blanc s’enfosqueix a tota marxa fins arribar a convertir-se en un fosc absolut.

Aquesta ambigüitat plena d’incertesa  entre els dos colors situats a banda i banda de l’espectre cromàtic tenia un gran protagonisme tant al món intimista de  Là com a  l’espectacular gran espai escènic de Falaise. I servia en tots dos casos  per a donar-li alhora representació visual a les ambigüitats emocionals tampoc exemptes d’incertesa  que ensenyaven també  el nas en aquelles altres mostres del circ poètic de Baró d’Evel . I aquesta ambigüitat marca també per complert el to d’aquest altre A tocar! amb el qual la companyia inaugura l’edició del festival Grec més plena d’ambigua incertesa de tots els temps.

Ja per començar: estem de dol, o estem de celebració? Doncs ni blanc ni negre; les dues coses alhora. A les grades de l’amfiteatre de Montjuïc reduïdes a un terç de la seva capacitat, aquesta primera nit inaugural hi seu una bona representació del personal sanitari que s’ha passat els darrers mesos lluitant contra el maleït virus i la petjada de destrucció i mort que ha deixat al seu pas, i damunt del qual hi penja – com penja damunt de tots nosaltres- el fantasma del rebrot . Però alhora, aquestes grades que s’han buidat de seients ara plens de vegetació (artificial, cal dir-ho), representen també  la primera gran trobada de Barcelona amb l’activitat escènica des que va començar el malson. I això, quan un darrera l’altra han anat caient tots els grans festivals estiuencs europeus, i quan fins i tot indrets tan emblemàtics i amb tant potencial econòmic com ara Broadway o el West End londinenc s’han convertit en deserts teatrals que encara ni saben quan ni com podran incorporar-se a la “nova normalitat”.  Anant al que dèiem abans, de l’encotillat vestit negre amb el quan el tàndem creador de Baró d’evel  es presenta a la primera escena de la seva proposta , en sortirà una blanca vestimenta. Però el guix que s’ha tret del damunt  la parella restarà tota l’estona a terra , trepitjat un i altre cop, però sempre present. Com ens demostra el tàndem en un dels moments més potents de la vetllada, d’una pregunta que no ha rebut més resposta que un gens tranquil·litzador so desconcertat i desconcertant , en pot acabar sortint el so d’un orgasme compartit capaç si més no de situar el plaer allà on només hi havia dubtes i tensions.

El blanc i el negre es troben també presents a les connotacions ambigües del mateix títol de l’espectacle: som a tocar – més a tocar del que hem estat al llarg dels darrers mesos- però no ens podem tocar, encara que els familiars lligams de bona part d’aquesta colla d’intèrprets dins la qual fins i tot l t’hi pots trobar un avi pallasso fent corredisses amb la seva neta,  es pugui permetre tota mena de tocaments. I d’altra banda,  ens ha tocat allò que mai haguéssim volgut que ens toqués. Sense oblidar- el mateix pallasso ens ho recorda, amb la llicència humorística que dona dir aquestes coses lluint un nas de broma- qur hi ha una rifa que tard o d’hora ens toca a tots , malgrat tractar-se de la rifa que voldríem que mai no ens toqués; crec que ja ens entenem.  I d’aqueste  connotacions se’n serveix  el mateix Tortell Poltrona per oferir el segment més obertament reivindicatiu de la vetllada ,i acabar recordant-nos els mars de plàstic sovint coberts de pasteres que envolten els continents ara amenaçats pel virus . Però ni ell, ni  les nits d’estiu evocades per  Marina Garcés en un text que  Imma Colomer recita amb exquisida elegància , pretenen construir els castells a  l’aire que aixequen aquelles veus disposades a vendre l’idea que d’aquest drama col·lectiu , en surt “un món millor”.

Partint de tot això, partint de la urgència del moment i la pressa del temps, Baró d’evel ha creat una proposta capaç de donar-li un format creatiu prou reeixit a l’exigència conjuntural. Una proposta que recicla amb habilitat diversos fragments extrets de propostes anteriors , atorgant- los una nova significació en el context en el qual ara es troben. I que sap donar-li coherència –encara que sigui un punt caòtica i que no estigui exempta d’irregularitats- a un patchwork en el qual conviuen sensibilitats artístiques afins, però no necessàriament similars. Al cap i a la fi, totes aquestes afinitats queden en un moment o altre encerclades pels grafismes que va dibuixant i desdibuixant Frederic Amat , contribuint així decisivament a potenciar la unitat escènica del muntatge.