La festa dels musical del Grec, aquest any, va ser una notable comunió amb Stephen Sondheim, mort fa només uns mesos. Una ambiciosa produccio amb 40 músics de la Popps Symphony i amb vuit solistes (Dulcinea Juárez, Lydia Fairén, Roser Batalla, Xènia Garcia, Frank Capdet, Jan Forrellat, Pitu Manubens, Toni Viñals) que, sense construir cap excusa dramatúrgica, vivien cada tema que cantaven. Amb una direcció escènica sòbria però acurada (proposada per Alejandro de los Santos, Diego Rodríguez), mantenint equilibris entre els vuit components i posant-los al millor dels llocs possibles a cada un dels intèrprets. Les partitures de Sondheim es remunten dècades enrere, des de (per exemple) la lletra de West side Story (que es va cantar en anglès, amb tot l’encert). Pràcticament, la resta s’havien traduït al català. Algunes perquè hi ha hagut versió en català (Boscos endins, Swenney Todd…), d’altres, simplement per l’encant de posar a prova l’enginy musical dels traductors per acabar reposant en un calaix. Fins dilluns passat.

És evident que la música de Sondheim, prou enrevassada, té uns vasos comunicants inequívocs. El públic que omplia l’Amfiteatre Grec (es van exhaurir les localitats setmanes abans de la funció única) connectava en funció de la seva vivència musical. Els més grans van aplaudir Sweeney Tood, o les referències a Boscos endins. Altres captaven la tonada del West Side Story o de Company (que recentment s’ha tornat a representar a l’Apolo)

Diuen que Sondheim era un compositor que celebrava els actors que cantaven, més que no pas els cantants que actuaven. En els primers, hi ha el rastre del personatge tambe quan calla. I dilluns passat, sense cap context que afiancés una cançó, va ser un reconfortant exercici que cada peça flotés com una boia independent en aquest mar de Sondheim. La ironia i les mínimes indicacions de moviment i posició, molt eficaces, donaven el pes a la música i a la interpretació dels cantants. Capítol a part, mereix una dúctil orquestra sota la batuta d’un entusiasta Xavier Torras que sap encomanar la gana de musicals.

A l’amfiteatre Grec, li senten millor les versions orquestrals dels musicals que, posteriorment es representaran a Barcelona (es pdria haver provat amb repetor l’operació de La tienda de los horrores per a la divertida Golfus de Roma, de Sondhiem, que esclatarà aquest setembre). Però, puntualment, una vetllada fent una selecció de peces del compositor que va renovar el concepte de musicals, també es un plat ben saludable. El públic el va apalaudir amb generositat.