Després de veure la  contundent primera imatge en la qual Roberto
Olivan sacsejava un ballarí i com aquest cau a terra amb un moviment descompost,  es pot predir que alguna cosa interessant
succeirà en un espectacle, el discurs del qual ve a parlar d’un retorn a l’essència,
d’una introspecció protectora davant el
constant bombardeig que ens envaeix.

I la predicció es compleix, perquè l’obra és
una successió d’imatges que atrapen i que avancen creant un subtil fil
argumental on tot s’insinua i res queda dictaminat. Aquest suggeriment pren forma
a través d’un treball individual i coral, en un espai de comunicació on l’estrany
resulta atractiu i el conegut pren un to
entranyable i, algun cop, també divertit.

Roberto Olivan i els quatre ballarins amb qui
comparteix escenari, són els autors d’un moviment que es balanceja entre la
dansa contemporània i el circ, fet que propicia un llenguatge versàtil, amb
moments hipnòtics i atmosferes
inquietants. Imatges a temps present s’entrellacen amb
escenes pròpies de somnis i anhels; estampes
que són part un camí que condueix a la
recerca d’una identitat i d’un espai propi.

En la construcció d’aquest indret, on els ballarins
executen uns esplèndids moviments terraquis i unes envejables evolucions aèries,
molt hi té a dir el suggerent espai sonor que Laurent Delforge crea in situ, que embolcalla als intèrprets en
els seus desplaçaments.  Un altre element
notable del muntatge és la il·luminació
d’Ignasi Solé que reafirma atmosferes i personatges, com també ho fa Roberto
Magro amb el seu treball de dramatúrgia