Per la companyia Peeping  Tom, l’espai escènic té una importància vital
pel simple fet que acull les vides dels protagonistes d’unes històries la
majoria de les quals generen unes atmosferes tant delirants com inquietants.

Si a Le
Salon, 32 Rue Vandenbranden i Vader, els tres muntatges que s’han
vist a Barcelona, aquest fet era evident, a À
lour, un cop més, l’escenografia pren un relleu notable a l’extrem que se situa
al nivell de les grans interpretacions que fan els artistes de la companyia,
sense oblidar que, en determinades escenes, obté un major valor.

En una gran habitació d’una casa burgesa, on
la decrepitud és evident pels quatre cantons, una sèrie de personatges
transiten en un ambient quasi teatral, així com cinematogràfic.

Mentre
que la gran cortina vermella ens remet a David Lynch i l’ombra de Dalí planeja
per una atmosfera surrealista, es succeeixen una sèrie d’escenes de les quals és
difícil discernir el món real de l’oníric. Aquest entramat físic i mental dóna
un extraordinari joc als creadors i intèrprets de l’obra, els quals
han sabut compondre un enigmàtic puzle, fent que cada part tingui vida pròpia com que aquesta
sigui una peça imprescindible de la globalitat.

La citada cortina vermella, una gran
escalinata, un piano situat en un racó de l’habitació, llums de peu que semblen
tenir vida pròpia, quadros que escupen éssers humans, una
tassa de cafè que es marca un pas a dos amb un dels protagonistes, sofàs que sóncapaçosd’engolirpersones humanes i 
lliscar per damunt d’un terra semblant a un taulerd’escacs, portes que s’obren i
es tanquen a ritme frenètic, són elements que esdevenen extraordinaris partenaires dels protagonistes. Uns
protagonistes que narren moments màgics i colpidors posant en evidència que l’ésser
humà és capaç de convertir-se en víctima de les seves obsessions.

En aquesta fauna humana hi circulen, entre
altres, personatges com: una cantant d’òpera que anteposa per damunt de tot i de
tothom la seva carrera, incloent-hi el seu fill; un marit atent però rebuscat i sàdic a les exigències
de la diva; una dona altiva , mig governanta,
mig transvestit, que tracta de forma depreciativa
al seu serven xines, alhora que l’incita a jocs sexuals; un fill que es deleix
per les atencions no rebudes per part de la seva mare. Plegats construeixen un
panorama canviant, que es transforma i que està en constant moviment.

Un moviment que es pot
extrapolar al d’uns intèrprets fora de lloc: gestos i salts delirants, contorsions
d’infart, caigudes i aixecaments que tallen la respiració. Així com la veu extraordinària
de la soprano Eurudike De Beual, que fa una picada d’ullet al públic assistent
fent referència de la seva rivalitat amb Montserrat Caballé.

Noms com Jos Baker, Leo De
Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Seoljin Kim i Simon Versnel formen el palmarès
d’intèrprets i creadors, sense oblidar Gabriela Carrizo  i Franck Chartier com responsables del
concepte i posada en escena, així com els figurants que participen en aquest
muntatge que, de ben segur, no deixa ningú indiferent.