La ficció serveix per fixar la realitat. El cowboy George Bush fill és el capità Ahab, el xèriff o Barack Obama. Ben Laden és Gerónimo o Moby Dick. Per algun moment, tots dos pols es poden confondre com Groucho Marx a Sopa d’ànec fent el joc del mirall i portant diferents barrets. Si a Katastrophe, l’Agrupación Señor Serrano convertia la civilització en óssos de Haribo patint les calamitats climàtiques (amb el consol que la Natura sempre superarà la humanitat), ara els guerrers són indis i cowboys comprats en un comerç regentat per xinesos a Santa Coloma de Gramenet. Aquest joc d’infants, però, descriu i narra la casa on va viure Osama Ben Laden a  Abbottabad i també les rèpliques que va construir la CIA per assajar l’atac i una productora per rodar la pel·lícula.

 La civilització ha tornat a posar el comptador a zero des de la construcció d’aquella casa. Ja no és aC. i dC (abans i després de Crist), si no Abans de Construir la Casa i Després de Construir la Casa (aCC i dCC). El paradigma ha canviat. Però la falta de realitat se segueix cobrint amb la ficció. El cristianisme va escriure la Bílblia. Els senyors Serranos, una maqueta desplegable. L’Agrupación Señor Serrano es matriculen amb Cum laude i tenen els nassos d’integrar una coreografia de ball en línia de country i de beure’s una cervesa d’un glop. Desvergonyits nens de 40 anys, encara tant escurats a les butxaques, tot i voltar per mig món amb les seves càmeres i fragments de video… Impossible no ballar al ritme incessant de la seva dramatúrgia.