Estimada Pepa Plana:

T’escric una carta.

Vull segui sempre amb tu, i el teu univers, i el teu imaginari. Sovint tan tendre, sovint tan exigent i punyent.

Sempre amb tu, “A cada pas”. I que, si us plau, cap huracà et faci desaparèixer. Que difícil és això que fas, construir un espectacle només amb tu. Amb tu i els teus vestits increïbles, amb tu i la teva manera de caquejar que fa tant de riure, amb tu i les teves il·lusions i els teus somnis. Amb tu i el públic.

Un espectacle en què deixes que el públic hi participi, en què el necessites. I ell, i nosaltres et necessitem a tu. Tu ets un huracà, entres tota dolça i vas creixent, creixent, per posar en escena allò que al món no va, que ens ho trobem a cada pas, i que tu li dones el toc de pallassa, d’actriu. Tot allò que voldries fer desaparèixer, però la màgia no és cega, i no es pot fer desaparèixer. I és que tu vols fer que ho mirem, i que no ens en hi desentenguem.

Seguim a cada pas amb tu, per aquest món hiperinformat, i infracompromès.