Joan Català té entre les mans el material del
seu proper espectacle. Ara, amb el ferro com a eix motor. El que hem pogut
veure a FiraTàrrega és, com va afirmar ell mateix en acabar la funció, “l’inici
d’alguna cosa”. En un acte de transparència, quan el treball encara és al forn,
ens ha obert les portes del seu “camp de proves” perquè assistim a la gestació
d’un procés d’investigació que, de fet, com també va dir, es troba sempre en
constant “transformació”.

El públic deambula intuïtivament (i per
supervivència) per l’interior de la nau de Cal Trepat, on Català i el seu equip
metal·lúrgic toca, trasllada, experimenta, balla, juga… amb tot tipus de
materials de metall. Es produeixen situacions interessants com sons
extravagants i l’animació de figures fruit d’una còmplice i atenta escolta de
tots els integrants.

Alhora, Català es pregunta pel sentit del “work
in progres” –el tema mereix un debat: és oportú presentar-ho a fires i/o davant
el públic general?–, el valor de l’art (aporta al públic o a l’artista?), la
creació per si mateixa o per l’aprovació dels altres, etc., unes reflexions en
veu alta que l’humanitzen i que s’estenen per les parets, decorades amb
interessants frases i preguntes.

Amb coda inclosa on, com als aplaudits ‘Pelat’
i ‘Menar’, torna a demanar la participació activa del públic. Té teca per forjar un muntatge que ja treu el cap.