La cosa s’inspira subtilment en David Livingstone, l’explorador i missioner escocès del segle XIX que, entre altres descobertes, es va apuntar la de les cascades africanes del riu Zambezi, a les quals va batejar amb el nom de Victòria, en honor a la reina d’Anglaterra. Atenció a aquest detall geogràfic perquè les cascades són una de les referències del muntatge en un moment donat del guió.

Però, compte, perquè dit així pot semblar que Sergi López i Jorge Picó ofereixen un espectacle de casc dur, vestit de campanya, fusell de cacera i salabret. Ben al contrari, l’acció la situen en un pla de gespa pseudoburgès i el ritme el marca el que podria ser un partit de tenis.

Però compte també, perquè el partit és metafòric i és una excusa perquè Sergi López estengui el seu paper de clown i Jorge Picó (2012) / David Climent (2017) es mantingui gairebé a l’ombra en una interpretació mímica i gestual. No és una casualitat que aquestes dues disciplines es trobin si tenim en compte que López i Picó van coincidir als anys noranta del segle passat a l’escola de Jacques Lecoq de París. (…)

Aquest és, doncs, el primer Sergi López de «30/40 Livingstone», en una conversa en solitari amb el seu pare absent —hi ha una cadira de braços a l’escenari com a únic element de l’utillatge— després d’explotar la seva vena d’explorador des de petit buscant i buscant al seu voltant allò que no acaba de trobar. I entre tanta fal·lera de cerca, apareix a la llunyania un cérvol amb cos d’home i posat atlètic (Jorge Picó / David Climent) que travessa d’una banda a l’altra en diverses ocasions i que finalment es troba amb l’home (Sergi López) per entaular una mena de dialèctica que vol ser antropològica entre l’ésser humà i la bèstia, convertida en llenguatge teatral, entre el gest silenciós i la paraula en moviment. (…)

Part d’aquesta energia encara hi és a «30/40 Livingstone», i quan es reflecteix més és quan Sergi López —o el seu personatge— surt de mare del seu paper i entra en una crítica sobre l’absurditat del joc del tenis, dispara contra l’esnobisme de qui el practica i ironitza sobre segons quins personatges de l’elit, segons quins trofeus i contra el paper de relació social que tenen fora de la pista, al Village, que diu ell amb menyspreu, qui sap si amb la mirada posada en el Trofeu Godó de Barcelona o en el Roland Garros de París, per esmentar només dos d’aquests esdeveniments considerats d’upa.

Gespa verda, gran escenari, esmerada il·luminació, bona banda sonora original, vestuari blanc de típic tenista i casc de disseny especial amb banyes de cèrvol. Teatre, coreografia, mim, pista de clown i discurs que, com el d’un Livingstone modern, busca i rebusca tot i que el missatge de fons que vol transmetre es quedi molt velat. Noranta minuts d’espectacle que cal pair en temps real i sense badar per evitar el perill que es converteixi en arròs covat d’animació. (…)