El coreògraf i director de Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, Cheng Tsun-lung, sap molt bé quins són els seus trumfos. La companyia oriental domina el moviment, sigui amb aires d’arts marcials o amb la intensitat del gest mínim (la campana d’arrencada lenta i rítmica amb un braç quees desplega a costat d’un cos rígid ja atrapa),i desplaça els 13 ballarins pel linòleum com una mena de cor d’on es disgrega l’antagonic, el que aporta el contrast al moviment, de manera similar al moviment de Cheek by Jowl a Mesura per mesura. Deia en roda de premsa que el seu projecte amb la Cloud Gate és avançar cap a la dansa teatre (que va revolucionar Pina Bausch) i que podríem parlar a Catalunya de referents amplis i constratats com La Veronal (Firmamento, Sonoma, Voronia, Pájaros muertos), Baró d’Evel (Falaise, Là, Bèsties…) o Peeping Tom (Tryptich, À louer…). I és cert que, avui, els ballarins tenen un equilibri i una poètica amb el cos que, se’ls escapa quan volen vestir de personatge. Encara.

13 tongues vol ser una exposició de la vitalitat d’un carrer. Ho fa a partir d’una acció que tant juga amb àmplies coreografies corals, com amb iunstants estàtics. La il·luminacio ensenya quin és el focus, el lloc on s’ha de posar l’atenció. I del negre i blanc més auster, en van emergint els colors llampants de la cxarpa. La simbologia, com les inscipcions amb lletres xineses o les cançons tradicionals cantade spekls marteixos ballarins, que són incomprensibles per a la majoria d’occidentals, construeixen unes coordenades on es desevolupa aquetsa descripció que esdevé narració. La coreografia evoluciona, com a Burnt, l’altra peça del Panoraa Taiwan (que es completarà al febrer,que ha disposat enguany el Mercat de les Flors). Ara, es passa del negre al color i en la transformació (amb un vestuari divers, fluorescent, colorista, viu) hi té molt a veure l’audiovisual. Els 13 ballarins reaccionen d’alguna maner al nedar de la carpa (un peix que simbolitza el diner, la riquesa). Per a Cheng Tsun-lung, si algun missatge vo transmetre la peça és que, si alguna riquesa s’ha de mantenir és la tradició dins de la modernitat. Per això, el so va barrejant els dos extrems temporals. En cap moment, es pot entendre el moviment entre mític i místic (que poden recordar a les sagues posteriors al Karate Kid) pretén mostrar un món quotidià; tot té una volguda transcendència. El record és vida destil·lada pel temps.