Una lluita constant

Una lluita constant  Sala Beckett, 14 de novembre de 2018 Companyes, companys, el que acabem de veure a la Sala Beckett, a Una lluita constant, és una meravella; la constatació que les demandes de justícia de les obreres i els obrers, les treballadores, les assalariades, les precàries és una batalla que s’ha mantingut viva de generació en generació i és a les nostres mans, en els nostres dies, continuar-la. Carlota Subirós, dramaturga i directora, ha creat una obra de teatre documental a partir d’arxius audiovisuals de lluites socials que van del maig del 68 a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Els actors de La ruta 40 —Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera— encarnen les intervencions d’aquests actors polítics mentre veiem les projeccions originals. De l’escenari serveixen vi, llaunes de cervesa i llibres. Què necessitem per la revolta? Idees i companyia, cultura i optimisme. Els actors seuen amb els espectadors, a les butaques que encerclen l’escenari, i es mouen per aquesta obra-assemblea de la qual el públic n’és part passiva. Els vídeos històrics de les assemblees del maig francès, dels militants antifranquistes, dels astilleros en vaga de la Naval Gijón, d’una jove Angela Davis, dels activistes de la PAH i dels indignats del 15M, són documents valuosíssims perquè copsen l’espontaneïtat i l’esperit del moment, lluny de fer-ne una caricatura. En què van quedar aquestes lluites? De Gaulle va guanyar les eleccions. Franco va restablir la monarquia. Els astilleros van tornar a la feina i la Naval va tancar. La precarietat s’ha instal·lat com a sistema econòmic. Així, tota la lluita ha sigut en va? Ens queda la memòria, ens queda l’arxiu i l’esperança. I amb la lluita, la vaga, la manifestació, hi roman la força performativa: volent canviar el món, el van canviar. El vam canviar. Algú podria objectar, d’aquesta obra, que no hi apareix l’altra part —l’empresari, el propietari, el patró—, i que, així, defuig el debat. Però no. L’altra part la sentim permanentment als mitjans, l’esmorzem, la dinem i la sopem. Una lluita constant dona veu al desnonat, al vaguista i al manifestant, i en fa, de la seva causa, el tema central. El debat se centra, llavors, en la utilitat de l’organització popular, en la vigència dels principis, en la idoneïtat dels mitjans. La gran absència de l’obra és la lluita per l’autodeterminació que vam viure fa un any. Potser Subirós ho ha fet així per a què l’1-O no absorbís el discurs, o per mantenir-hi una certa perspectiva històrica. Però Una lluita constant no tracta només l’eix de classe, també l’eix de gènere i, secundàriament, l’antiracisme, l’antifeixisme i l’alliberament nacional. Un arriba a la conclusió que la defensa dels drets no es pot administrar com un valor que es desgasta com més s’usa —i que s’ha de triar bé l’eix en què es treballa—, sinó que la lluita és un múscul que, com més s’exercita, augmenta la potència i contagia la resta d’eixos. És dolorós veure que les causes canvien la forma i persisteix el temor a perdre la casa, la feina o la llibertat política. Veure-hi la continuïtat històrica de la defensa d’aquests drets és també, però, un motiu d’esperança. Així, doncs: —Precariat del món, unim-nos. Espectadors del món, unim-nos a la Beckett. David Jou @DavidDovlatov