Un obús al cor

Un obús al cor, Biblioteca de Catalunya 7 de desembre de 2016 Ha tornat Wajdi Mouawad a La Perla. Amb Incendis i Cels ja en fan tres. Tres sales plenes i tres sales en absolut silenci, captivades. Mouawad és sinònim de guerra despullada, i aquest cop la mirada és cap a dins. Cap a l'individu, cap a les conseqüències, cap a les esquerdes que queden quan ja no crema. És també familia; amor abandonament, confrontació. Un dramaturg d'origen libanès marcat pel conflicte del que va haver de fugir amb els seus pares quan tenia tan sols nou anys. Sens dubte un monòleg magistral d'Ernest Villegas que arriba al cor de l'espectador com un obús en forma d'ànima esberlada. Una narració crua, dura i pura. Que ens manté al llindar dels precipicis de la ràbia, el dolor, la por i la mort amb un text que se'ns endú i no pot sino fer-nos sentir. Quatre llums i poc més que el terra de sorra és tot el que necessiten Broggi i Utzet per fer brillar un espai tan íntim com el de la Biblioteca de Catalunya. Bàsicament, un imprescindible per a tots els que ens agrada anar al teatre i sortir-ne sense paraules i amb moltes ganes de parlar. Quelot Martín    

Un obús al cor Biblioteca de Catalunya, 5 d'octubre de 2017 [caption id="attachment_810" align="aligncenter" width="324"] © Bito Cels[/caption] De nuevo La Perla 29 descubre otra pieza de Wajdi Mouawad, de quien, a través de la misma compañía, en Barcelona se ha podido ver Incendis, Cels y Boscos. Esta vez el texto parte de una novela (la segunda del autor, publicada en 2007) en formato monólogo. Una obra estrenada la temporada pasada que ahora vuelve a la Biblioteca de Catalunya durante tres semanas. Un obús al cor es el viaje de su protagonista hacia el hospital donde agoniza su madre. Un viaje tanto físico como emocional que subraya el dolor por la muerte asegurada, la guerra y el sufrimiento. Con un texto que embellece al terror y lo convierte en pura poesía dramática cargada de rabia y rencor. Recuerda, salvando distancias, a Te lo contaré en un viaje, de Carlos Garrido. Libro y pieza, también en formato monólogo, que deambula entre la esperanza y la inminente muerte de una hija. Ernest Villegas regala una lección interpretativa de alto nivel. Un solo personaje que, a modo de narrador, se dirige a público con mirada directa e incisiva. Una figura que al principio parece de roca, cual montaña que emana de la arena que invade el escenario, y que poco a poco se va agrietando, dejándose derrumbar y dando paso al terremoto vital que se presenta. Villegas maneja los tiempos con absoluta precisión, controla el espacio y escupe el texto sin un solo titubeo. Oriol Broggi y Ferran Utzet, a la dirección, aprovechan el espacio vacío para poder transitar de un lugar a otro con la ayuda de una iluminación sencilla pero ajustada. El texto se sostiene y mucho tiene que ver con el ritmo y la coreografía. En escena una cortina, una silla y piezas de ropa del actor. Poco más distrae la atención de lo que de verdad importa: una historia que llega directa al corazón. Hasta la música le sobra, podrán decir algunos. Un acompañamiento que, en determinadas ocasiones, subraya una emotividad que ya viene dada por el texto. En definitiva, quien esté dispuesto a dejarse llevar por la emoción y a disfrutar de un gran texto e interpretación, ya sabe dónde tiene que ir. Una apuesta segura, ya rodada, que favorece el disfrute tanto del emisor como del receptor. Raúl Moreno

Un obús al cor Biblioteca de Catalunya, 14 d'octubre de 2017 De la mà de dos dels grans, Oriol Broggi i Ferran Utzet, torna a la Biblioteca de Catalunya un monòleg fruit de l'adaptació de la novel·la Visage retrouvé, la primera de Wadji Mouawad, algunes de les obres del qual han pujat als escenaris catalans els darrers anys. El muntatge aprofita i juga amb la profunditat de l'impressionant nau gòtica, antic menjador de l'hospital de la Santa Creu de Barcelona, amb una escenografia simbòlica i minimalista; un escenari ple de terra, potser metàfora del Líban, la terra de l'autor i on se situa el personatge, un jove anomenat Wahab interpretat per l'Ernest Villegas, que quasi no necessita res més per narrar-nos aquesta història que intenta explicar el dolor més profund després d'una tragèdia; aquell que queda soterrat en les runes del propi cor. Aquesta atmosfera tenebrosa es veu reforçada per les projeccions que esporàdicament apareixen al fons de l'escenari, un clima propiciat per l'encertada il·luminació. De nou l'autor ens apropa la guerra amb un text punyent interpretat per Villegas que, només amb l'entrada en escena -del fons de tot, mig nu, avançant cap al públic mirant-lo directament als ulls- completament exposat doncs, fa tota una declaració d'intencions d'humilitat. És un preludi de com serà l'actuació: directa, per a nosaltres, sense filtres, amb l'honestedat de qui ho porta tot amb ell, quasi no li cal res més que la seva persona per a transmetre'ns l'essència de Wahab. L'Ernest Villegas aconsegueix que ens endinsem en una altra realitat, dura, duríssima a voltes, que ens obliga a viatjar també cap endins, en unes profunditats que potser ni tan sols sospitàvem que existien. La feina de l'actor és excepcional, dibuixa paisatges que sosté amb la gestualitat, relata escenes alhora que les viu sense deixar de fer de narrador i és capaç de tenir el públic viatjant durant els 80 minuts que dura l'obra, de vegades a un ritme frenètic; tan aviat és un nen com un adolescent incomprès o qualsevol interlocutor que se li posi al davant. Alguns diàlegs són un xic precipitats, d'altres realment deliciosos de transitar. Els punts d'humor àcid del text deixen més aviat glaçat l'espectador que quasi no pot usar-los com a via d'escapament, com aquella rialla que salva del sociòleg Peter Berger. A mesura que avança l'obra creix l'obús que se'ns va fent al cor i que pot explotar en qualsevol moment i, malgrat tot, la vida continua. Joana Cortils