Temps salvatge

Temps salvatge TNC, 8 de març de 2018 [caption id="attachment_2292" align="aligncenter" width="380"] @May Zircus[/caption] Xavier Albertí aposta per la dramatúrgia catalana en gran format de la mà de Josep Maria Miró, al qual aquesta temporada la Sala Beckett li dedicà un cicle temàtic amb la programació de Olvidémonos de ser turistas (2018) i Nerium Park (2013). Autoria catalana contemporània en estat de gràcia. La història de Temps salvatge es desenvolupa a una urbanització, mirall de la societat actual, on hi conviuen de manera més o menys harmònica quatre famílies de veïns. És amb l’arribada de la Ivana i l’aparició de diverses pintades que les relacions entre aquests perdran a poc a poc l’equilibri. Un text actual carregat de detalls i amb contingut suficient per a generar, si es volgués, diverses obres per separat. Per això es fa difícil predir quin serà el desenllaç de tot plegat. L’autor juga fins a l’últim instant, afegint informació en petites dosis i sabent com fer-s’ho per sorprendre. El repartiment escollit és garantia de solvència. Encapçalats per Laia Manzanares, l’encarnació del desvergonyiment, tots donen vida a personatges complexes i farcits de secrets, aliment primordial que possibilita l’atenció constant a un muntatge llarg. La posada en escena destaca per les dimensions de l’escenografia, obra de Lluc Castells, que aprofita cada racó de la sala gran del TNC, i una banda sonora i disseny de llums que emfatitzen l’essència inquietant de l’obra. Aquest és un lloc bonic per viure? La pregunta encara ressona. En el fons Miró reflexiona sobre l'origen de les pors, els secrets amagats i la convivència en la societat actual. Raúl Coluche @RaulColuche

Temps salvatge Teatre Nacional de Catalunya, 9 de maig de 2018 Una pintada desencadena el pànic a una urbanització aïllada: “Tornarem per abusar de les vostres dones”. Qui és aquest “nosaltres” amenaçant? És que són d’algú, les dones? Existeix, realment, l’amenaça? Així comença Temps salvatge, de Josep Maria Miró, de qui vam poder veure fa poc Nerium Park i Olvidémonos de ser turistas a la Sala Beckett, en un cicle dedicat a l'autor. Ara s’estrena al Teatre Nacional. L’actualitat —o urgència— del seu missatge és esfereïdora. No són només les pintades el que desestabilitza la urbanització: la Ivana (Laia Manzanares), néta d’una de les veïnes (Carme Elias), porta amb la seva presència un passat que alguns creien haver superat. De l’obra, dirigida per Xavier Albertí, impressiona l’escenografia hiperrealista. Sobre l’escenari s’ha construït un bloc de pisos, literalment. Veiem quatre famílies en la intimitat a través dels balcons dels seus apartaments. També les veiem a l’espai públic, la zona comunitària amb piscina. A partir de la il·luminació i d’un joc de parets recreen també un pati d’institut de secundària i un descampat. Aquesta proposta, que sembla pròpia del cinema, assoleix una realitat gens comuna al teatre. La interpretació resulta a vegades lenta, tot i que té moments trepidants amb diàlegs intercalats i pels efectes sonors hitchcockians. La lentitud es pot veure aguditzada pel mateix text, amb deu personatges —tots rellevants—, molts conflictes o fronts oberts, i alguns diàlegs reiteratius; i per la durada, de 2h 45 min (entreacte inclòs). Destaca la interpretació que en fa la Laia Manzanares, de la néta nouvinguda. És una adolescent víctima de la crueltat, negligència o complicitat dels adults. La seva actitud descarada i sarcàstica, amb una energia trepidant, la fa el personatge més genuí. L’últim diàleg entre ella i un veí professor d’institut (Eduard Farelo) sobre l’abús sexual, el dolor causat i la responsabilitat és realment agònic, punyent. El Temps salvatge ens mostra la dificultat d’afrontar allò desconegut i la irracionalitat de la sensació de perill. Aquest conflicte, que pot ser social o polític, és en darrer terme íntim. Aquell mal, aquella amenaça que els personatges busquen fora la troben també, en última instància, a dintre seu. David Jou @DavidDovlatov