Teatro Amazonas

Sala Online, Temporada AltaLa coreògrafa Laida Azkona Goñi i el vídeo artista Txalo Toloza-Fernández recorren la història de l’Amazonas per acabar la seva trilogia documental Pacífico amb el muntatge Teatro Amazonas. Com en les altres peces de la sèrie, creen un mapa 3D a l’escenari per on es passegen i van explicant a l’espectador cada esdeveniment a l’Amazonas al llarg dels anys.És una peça fascinant pel qui vulgui submergir-se en els esdeveniments que han portat a la selva amazònica a la seva explotació per un capitalisme sense límits. És una proposta un punt contemplativa sense prou canvis de tempos: tot és pausat i sense girs inesperats ni sorpreses, val a dir però que l’obra es va veure en format online i la pantalla pot fer que l’espectador esperi més emoció o un ritme més ràpid. I és que Teatro Amazonas procura respirar la cosmovisió indígena: contraposar la mentalitat capitalista a una òptica molt vinculada a la Natura. El duet transporta l’espectador, a través d’un escenari que es transforma contínuament, tot incidint en les parts més obscures, tristes, corruptes i injustes de l’Amazònia. És una peça de teatre lenta i monòtona, tanmateix les imatges que es projecten a la pantalla, els sons i les interpretacions fan que prengui un gran valor per la seva preparació i maridatge entre l’audiovisual i la interpretació escènica. Teatro Amazonas condensa un segle d’història en una realitat traslladada als temps actuals. Judith Paneque@judith_ta

Teatro AmazonasTeatre Principal de Terrassa, Festival TNT, 10 d’octubre de 2020Què en sabem, de l’Amazones?... i com és que en sabem tan poc? A través de la construcció curosa d’imatge i relat, en Txalo Toloza i la Laida Azkona n’assagen una resposta a Teatro Amazonas, una obra estrenada en el darrer Festival Grec i que ha fet una breu estada al TNT d’enguany. Aquesta obra pertany a la trilogia Pacífico, juntament amb Extraños mares arden i Tierras del Sud –on altres relats sobre el colonialisme a l’Amèrica Llatina son presentats críticament a l’audiència. Teatro Amazonas proposa comprendre com civilització i barbàrie van de la mà, i Toloza i Azkona ens ofereixen un relat per entendre el Brasil modern i les atrocitats comeses per tal de crear el que avui dia és un dels estats més grans del món.La peça comença amb l’escenari nu i l’advertència que els noms i les dades no han estat manipulades. Però, gràcies a metàfores visuals i a la disposició del relat a través de les estacions climàtiques amazòniques –múltiples estius, sec i humit com a variables, i els animals i altres agents no-humans com a punts de referència–, els dos artistes multidisciplinaris ens aniran introduint en aquest relat de bellesa corrompuda per interessos capitalistes, polítiques genocides i idearis racistes camuflats d’evangelització. La peça ens parla de l’homònim Teatro Amazonas i de l’estadi de futbol Arena da Amazônia –protagonista del mundial de futbol de 2014–, ambdós projectes arquitectònics de progrés al bell mig de la selva amazònica a Manau. Els elements que permeten a Toloza i Azkona posar el dit a la nafra de manera clara, l’explotació ecològica, humana i material de la selva, son la base del que avui dia entenem com el Brasil modern. A banda de relats més estèticament i escènicament delicats, contrapunts audiovisuals i irònics esquitxen la peça de tant en tant –un somriure caricaturesc que convida l’espectador a entendre millor els mecanismes del capitalisme salvatge i com s’inserten en la qüestió amazònica.A banda de la història que se’ns narra, la metàfora visual també és un dels centres de l’espectacle. Una imatge de la selva serà construïda no només narrativament sinó també visual: peces introduïdes d’una a una, acumulades, encaixades, apropant-se al cel amb cada minut que passa. Arbres neixen i creixen a l’escenari, per tal de parlar-ne d’altres ben llunyans. Una imatge optimista, connectada amb les històries de resistència que bateguen a l’Amazònia. Un relat complex és articulat davant dels nostres ulls, demanant que donem espai a altres veus –“Lo que toca: frenar y escuchar”.Explicar un tema tan delicat com el que és la destrucció barbàrica de l’Amazones en pro del progrés capitalista i imperialista no és una tasca fàcil. Fer-ho sense caure en sentimentalismes és un repte a evitar. La forma com Txalo Toloza i Laida Azkona treballen sobre aquest tema és admirable i al meu parer compleixen no només l’objectiu de transmetre aquesta història, sinó que també la fan créixer a tots els nivells i de manera orgànica davant els nostres ulls. Potser algunes qüestions serien interessants d’explorar més enllà: qui parla? per què parla? de què parla, exactament? Però, de moment, només dir que quina pena haver-me perdut les altres peces de la trilogia, i quines ganes de veure’n els següents projectes.Marta Duran@mduranar 

Teatro AmazonasTeatre Principal de Terrassa, Festival TNT, 10 d’octubre de 2020El vídeo-artista Txalo Toloza-Fernández i la coreògrafa Laida Azkona Goñi (més coneguts pel seu nom de power couple, Azkona&Toloza) són ja uns habituals del Festival TNT (Terrassa Noves Tendències). Al llarg dels últims anys, hi han presentat les tres peces que componen “Pacífico”, trilogia documental sobre el neocolonialisme i la barbàrie envers els pobles i els territoris de l’Amèrica del Sud: Extraños mares arden, estrenada el 2014; Tierras del Sud, el 2018, i Teatro Amazonas, presentada enguany al Teatre Principal de Terrassa, després de passar pel Grec Festival de Barcelona.A la primera peça, abordaven l’especulació del clan Guggenheim en el mercat de l’art contemporani i en la indústria minera del desert d’Atacama; a la segona, l’espoli de recursos naturals a la Patagònia Argentina per part d’empreses com United Colors of Benetton (que destaca irònicament per les seves campanyes d’un aparent compromís social). Ara, a Teatro Amazonas, la lupa d’Azkona i Toloza se situa sobre l’explotació del territori i els pobles de l’Amazones. “Donde vosotros veis una cascada, o un árbol, nosotros vemos una casa”, afirma Azkona, encarnant un antropòleg amazònic, un dels múltiples testimonis reals que conformen la dramatúrgia de la peça (“los nombres de los protagonistas no han sido cambiados”, adverteix una projecció a l’inici de l’espectacle). Enmig  d’aquesta gran casa de natura, Azkona i Toloza ens mostren com les construccions mastodòntiques de l’ésser humà intenten competir amb la immensitat de selva. En son exemples l’Arena Amazonía, l’estadi de futbol més gran de Manaus (Brasil); el Teatro Amazonas, una òpera monumental a la regió, o les plantacions artificials de cautxú de l’empresari John Ford. També n’és un l’aventura desorbitada del comerciant Fitzcarraldo, recreada el 1982 pel cineasta Werner Herzog, consistent a transportar un vaixell fluvial per terra, d’un riu a un altre, fet que va comportar l’erosió d’un gran volum de vegetació i el vessament de molta sang indígena. I a tanta destrucció, l’Amazones suma els incendis massius del nostre segle, observats amb impassibilitat pel president de Brasil, Jair Bolsonaro.Aquests fets terribles no només són narrats per les paraules dels testimonis, sinó també pel magnífic espai de Xesca Salvà i Azkona&Toloza. Sobre un terra blanc, els dos performers van construint l’escenari de la història (com ja passava a les altres dues peces de la trilogia): primer marquen carreteres i fronteres; després hi instal·len les ciutats i fàbriques, que ocupen el terreny... Ara bé, la natura sempre s’acaba imposant, per molt que provem de dominar-la: les plantacions en cadena de Ford van ser atacades per les plagues; la vegetació ha repoblat l’esvoranc provocat pel pas de Fitzcarraldo, i les indústries abandonades comencen a ser devorades per la malesa. El paisatge escènic de Teatro Amazonas va creixent i, malgrat la duresa dels fets narrats a l’espectacle, també hi ha lloc per a l’esperança: sobre la maqueta de les ciutats i les indústries, Toloza i Azkona fan créixer, a poc a poc, una immensa i verdíssima selva. L’espectacle encerta el to a la perfecció. No pretén fer pedagogia ni cau en la superioritat moral; tampoc observa els fets des d’un distanciament excessivament científic. Azkona i Toloza presenten els testimonis al públic sense retocs, i afegeixen l’element crític en la posada en escena, en les projeccions (com ara els vídeos sarcàstics de capitalismo para dummies).Així mateix, combinen denúncia i emotivitat. Hi ha moments de pell de gallina, en gran part gràcies a la complicitat entre tots dos performers, com ara quan Toloza i Azkona s’agafen del braç per simular les cadenes humanes (empates) que feien dones, homes i criatures per protegir la jungla amazònica de la desforestació. Aquest moment és enorme. Són només dues persones a escena, però, energèticament, sentim com si en fossin cinc-centes, o més de mil.El treball de Txalo Toloza i Laida Azkona és imprescindible, ja que combina una recerca crítica i exhaustiva amb una forma aparentment senzilla però impactant. El seu és un teatre polític en el millor dels sentits, ja que posa sobre la taula, amb honestedat i qualitat, temes que no solen entrar als escenaris catalans, com ara el neocolonialisme o la desforestació. Sovint oblidem que els ultratges a l’Amèrica del Sud no són cosa només del segle xv, i que segueixen ben vigents. A tots ens convé passar pel Teatro Amazonas d’Azkona&Toloza i refrescar-nos la memòria.  (Properament podràs llegir la clàssica crònica del dia Novaveu al TNT.)Nil Martín@nilmartinlopez[Foto capçalera: © Tristán Pérez-Martín]