SiNOPSi
La pregunta que fa arrencar aquest projecte és extremadament simple: per què el fet de ser dones implica que el que diem es posi en dubte? Una pregunta que, com diu la Mariona Naudin, és íntima i pública a la vegada. Des d’una Cassandra que ningú es creu a una Joana d’Arc cremada a la foguera, d’una Cristina de Tirs amb la llengua arrencada a una Ana Orantes cremada viva després de denunciar els maltractaments del seu marit en un plató televisiu. Malauradament, no costa gaire trobar exemples de figures femenines ridiculitzades, mutilades o assassinades pel fet d’haver alçat la veu i haver irromput en un espai tradicionalment dominat pels homes.
A la recerca que ha dut a terme com a resident del TNT, la Mariona s’ha concentrat en el poder polític de la veu i la paraula, alhora eina de control i possibilitat de fuga i subversió. Diverses cròniques expliquen que, en certs episodis de crema de bruixes, la veu de les dones torturades s’elevava sobre el brogit del foc i podia sentir-se molt després que les flames s’haguessin extingit. Aquesta inquietant veu extracorpòria que es nega a morir és la base d’una investigació que s’endinsa en el món d’allò irreverent i monstruós. Perquè les dones sempre hem estat molt a prop dels monstres.
No us espereu, però, un espectacle sobre bruixes. La monstruositat només és el punt de partida per explorar, a través de la veu i la transformació del cos a escena, què significa ser hereves d’una nissaga infinita de repressió i desobediència, al mateix temps que ens plantegem què volem, o podem, deixar en herència cadascuna de nosaltres.
Per a moltes dones que no han tingut mai ni veu ni propietats, les cançons han estat l’única herència possible. I també una manera d’encriptar sortilegis, profecies i pràctiques de solidaritat. Amb aquest espectacle, la Mariona llança la mirada cap al futur a través de l’oralitat de les cançons, que es transmet d’un cos a un altre cos i d’una generació a una altra generació.
