Requiem pour L.

Requiem pour L Teatre Municipal de Girona, 17 de novembre del 2018 [caption id="attachment_3492" align="aligncenter" width="359"] Fotografia: Chris Van Der Burght[/caption] Fa quatre anys Alain Platel va enlluernar el públic de Temporada Alta amb una adaptació magistral de l’òpera Macbeth de G. Verdi; i aquest any ha tornat a impressionar els espectadors amb una obra igualment impactant: el Requiem pour L., una missa eclèctica i punyent que parteix de l’obra inacabada de W. A. Mozart. Tot el rèquiem es desenvolupa davant d’una pantalla enorme, en què es projecta la filmació de les últimes hores abans la mort d’una dona (L.). Amb un pla fix pràcticament inamovible, es veu com L. va perdent la mirada, com l’acaronen els que l’acompanyen, s’humiteja els llavis i, finalment, tanca els ulls per no tornar-los ja a obrir. Així doncs, els intèrprets canten un rèquiem per a L., però alhora és un cant universal per a totes les morts, ja que, malgrat que es fa impossible oblidar el rostre de la difunta, tothom hi projecta inevitablement les morts que ha viscut de prop. A més, l’escenari representa un cementiri en què totes les tombes són diferents, com el Monument de l’Holocaust de Berlín, que ens recorda que la mort, efectivament, ens iguala a tots, però en vida cal respectar les nostres diferències i individualitats. L’enorme presència de la filmació obliga l’espectador a enfrontar-se literalment cara a cara amb la mort durant més d’una hora i mitja. És, però, una aposta escenogràfica tan directa que no contempla la possibilitat d’evitar la mirada de L.; no existeix l’opció de defugir el repte. I, certament, en una societat en què la mort és encara un tema tabú i molt personal, no tothom té ganes o esma d’aguantar aquesta agonia... I fins i tot, el rostre de L pot abduir l’espectador fins al punt de privar-lo de gaudir de la música, que, sens dubte, és extraordinària. En l’obra, es poden reconèixer en tot moment els motius i l’estructura de la partitura original de Mozart, però aquests s’intercalen i es fusionen amb altres tendències musicals i espirituals d’estils i regions molt diverses: des de música tradicional pigmea o índia fins al jazz. Aquesta mescla, creada per Fabrizio Cassol (mà dreta de Platel), l’interpreten catorze músics sempre dalt de l’escenari que es mouen i ballen entre les tombes i damunt d’elles. El grup el formen les veus bellíssimes de tres cantants d’òpera (baríton, tenor i soprano) i d’un trio de veus negres, acompanyades pel to fúnebre de la tuba, l’harmonia de l’acordió, l’energia de la percussió i la modernitat del baix i les guitarres elèctriques. Aquesta amalgama de corrents musicals crea un producte artístic nou que transcendeix de llarg el binarisme cultural entre Àfrica i Occident. Així, la síntesi musical de Cassol posa de manifest que “occidental” i “africà” són dues categories excessivament abstractes, reductores i excloents construïdes a partir dels nostres prejudicis i estereotips. En canvi, Requiem pour L és una cerimònia pel dol que no es deixa subsumir a cap concepte previ i presenta una manera particular d’afrontar la mort, independentment del color de pell dels intèrprets i els difunts. En aquesta cerimònia, la mirada de L. ens recorda constantment que som éssers que vivim per a la mort; hi ha melodies plenes de tristesa i dolor i alhora balls i ritmes que ens reafirmen en el desig de viure. I tot partint d’una obra clàssica inacabada, com si aquest fet obrís encara més les portes a noves reinterpretacions. De fet, tota obra i tota reflexió és sempre incompleta, i l’únic que és finit és la vida; per això el rèquiem. Aniol Costa-Pau @AniolCostaPau