Perdón

Els Sutottos són dels meus i si, un dia ja fa temps, vau deixar enrere tota una colla d’amics, de millors amics fins i tot, i no els vau tornar a trucar mai més, potser també siguin dels vostres. El duet argentí d’Andrés Caminos i Gadiel Sztryk ha fet recentment estada a La Villarroel, on hem pogut gaudir de dos dels seus més cèlebres espectacles: Inestable i Perdón. A Perdón hi coneixem dos homes, en Fabio i en Javier,  que es retroben després de trenta anys, durant els quals no han tingut cap mena de contacte, amb el pretext de recuperar el temps perdut. Dos amics d’infantesa que no es veien des que els pares encara els mocaven i que ara, un cop obert el bagul dels records, es plantegen si no era realment aquella vida, la d’abans, la que en realitat han estat perseguint des de fa tant de temps. És així que decideixen fer una regressió a la infantesa: recuperen amors perduts mentre rememoren batalletes i es pregunten què els va fer partir peres. Fins i tot arriben a plantejar-se una excedència laboral per tal de poder tornar a cursar la primària! La proposta és senzilla i no pretén embolicar-se en grans girs dramàtics ni en discursos transcendents. Al contrari: Perdón se sosté en l’humor i la complicitat, en una teatralitat despullada que beu del clown i en fa bandera. Perdón no es tant una obra de teatre com una successió de gags, molt ben travats, això sí, que funcionen molt bé en la seva mescla de fisicalitat i emoció. La paraula i el gest es convinen a la perfecció per tal de brindar-nos un espectacle que, malgrat la seva manca de pretensió, aconsegueix emocionar visiblement els espectadors alhora que els manté constantment envoltats de rialles. Caminos i Sztryk tenen l’habilitat de crear personatges recognoscibles i entranyables amb ben pocs recursos, i això dona a l’obra una aura especial que aconsegueix transmutar la sala de l'Eixample en un cabaret argentí atapeït de bohemis artistes que es banten de ser millors que els dos amics mentre, en el fons, saben que tot això tant ridícul i divertit que passa dalt de l'escenari els és molt més proper del que els agradaria reconèixer. El que podria ser una comèdia inofensiva sobre els records infantils esdevé, gràcies a l’enginy del text i a la precisió del ritme escènic, una reflexió ben aguda sobre la identitat, el pas del temps i la dificultat de créixer sense trair-se. Aquestes rialles piquen i fan mal! Potser vosaltres encara no els coneixeu però, si els aneu a veure, estic segur que també acabareu sent un dels seus. I potser, d'aquí molts anys, quan els torneu a retrobar, us adonareu que la vida que realment volieu viure és la que en realitat esteu vivint just ara: Aquella en què vau descobrir una nova amistat.