Livalone

LivaloneFira Tàrrega, Cal Trepat, 8 de setembre de 2019 Fotografia: Dos Puntos Fotografía A les acaballes del Carnet Jove, un ja comença a plantejar-se si això de compartir pis haurà de ser per a tota la vida. Una idea, una il·lusió, germina: viure sol. Emancipar-se, no només dels pares, també dels companys de pis. Francesc Cuéllar presenta Livalone amb l’Agrupación Fundación Colectiva per parlar d’això. Qui? On? Quan? Per què? Com? Cuéllar es fa les preguntes necessàries i ens ofereix les seves pròpies respostes. Juntament amb Alejandro Curiel, Cuéllar comença a la façana de Cal Trepat, una antiga casa d’un patró fabril de Tàrrega, fent-nos una visita guiada. Ens mostra aquest edifici que, ens revela, va ser la discreta casa d’estiueig de Mickael Jackson. Aquesta ficció serveix d’excusa per començar un petit recorregut que avança fins a l’autoficció, desplaçant el focus a la problemàtica del lloguer a Barcelona (i també a Madrid) —l’espectacle, en castellà, sembla pensat expressament per a ser representat tant aquí com allà. La proximitat i senzillesa amb que Cuéllar s’adreça al públic, que el segueix com se segueix a un amfitrió quan ensenya casa seva, dóna honestedat a la història, per molta ficció que hi posi. El moment en que recita/rapeja sobre una base instrumental recorda Facto Delafé y las flores azules i genera una atmosfera íntima especial. El públic surt de la casa entusiasmat, pel llenguatge fresc i descarat de Cuéllar i Curiel, i per la vigència del tema. Viure sol en comptes de compartir pis pot semblar un luxe capritxós, quan ens hem acostumat a que els preus de l’habitatge pugin mentre els sous baixen. Sort que hi ha joves que saben com explicar-ho. David Jou@DavidDovlatov

Livalone Centre Cultural La Mercè, 24 d’octubre de 2019 Frances Cuéllar i Alejandro Curiel Fran és un jove de 25 anys que busca consolidar la seva emancipació anant a viure sol. Tenint en compte les variables que envolten la seva situació així com la dels i de les joves de la seva generació, s’enfronta a una quimera: precarietat juvenil, entorns gentrificats o pisos segrestats pel turisme de masses són alguns dels esglaons que ha de saber trepitjar abans de fer-ho pròpiament en qualsevol lloc que pugui identificar com la seva llar. Francesc Cuéllar i Alejandro Curiel ens ofereixen una obra pensada per sacsejar, des de la disposició de l’espai fins a les diferents eines emprades per transmetre el missatge. En concret, podem considerar que l’espai és mòbil si entenem com a espai l’indret que ocupen els actors juntament amb els espectadors i les espectadores. L’obra comença al patí del Centre Cultura La Mercè amb una mena d’introducció i amb el públic escampat al voltant dels actors. Un cop a l’interior, els dos personatges es barregen entre un públic limitat per una instal·lació que connecta les quatre parets de l’emplaçament. Els dos personatges fan una mena de conferència en la qual expliquen en primera persona les dificultats per viure sol en una ciutat com Barcelona. Ho fan de forma magistral, recordant una mena de one man show bidireccional, amb una projecció de vídeos informatius que acompanyen un missatge quasi didàctic, projectat amb elegància des de diferents punts de la sala i que, acompanyat de la música, ens apropa al slam urbà. Amb tot, el fil conductor de Livalone és el conjunt de dificultats i reptes a superar pel jovent no pertanyent a famílies amb multipropietats, per aconseguir complir amb la necessitat de viure sol, una necessitat que  la realitat forja fins a convertir en un mer desig, molts cops inassolible. Aliou Diallo@aliualidos