L’hostalera

  L’Hostalera La Biblioteca de Catalunya, 26 de gener de 2017.     Amb L'Hostalera, la Perla 29 promet energia i vitalitat. L’adaptació de la comèdia de Goldoni se’ns presenta ara a la Biblioteca de Catalunya i ens ve de la mà de la direcció de Pau Carrió. La Biblioteca esdevé un lloc encantador que es converteix en “trattoria italiana” però on aquesta energia repartida en una trentena de taules, malauradament pot arribar a mitges.  La il·luminació realista complementa un decorat exquisit, però tot i la veracitat,  sembla que també tregui el focus als actors. Els espectadors també queden il·luminats,  però aquests,  aporten poc a la història excepte a la mitja part en que també expliquen coses de la manera que els és més còmode, sense ser directament conscients de que ho fan, amb la tranquil·litat que això suposa i gaudint de menjar, beure (a càrrec de l’espectacle) i de la bona companyia dels altres comensals, coneguts o per conèixer. Aquí ells són per uns moments els protagonistes i la música queda en segon pla i reforçant les situacions que es desencadenen ( per exemple que algú confessa que fa anys i els companys de taula que fins aleshores no el coneixien s’uneixen en un brindis, que  algú que ve sol s’acompanya del mòbil per vergonya, etc...) Hi ha intenció d’implicar al públic però les preguntes que se’ls fa, independentment de ser retòriques o no, no deixen espai a una possible resposta en la ment del espectador, uns microsegons de pausa, en aquests casos potser podrien ajudar ja que són preguntes interessants que en alguns moments sembla que es llencin al atzar. A diferència del que la disposició de l’espai sembla que ens proposi, els actors gairebé sempre queden salvaguardats per l’escenari i es troba a faltar acció fora d’aquest (que no té perquè ser interpel·lant al públic de manera directa). Els actors fan un bon treball de personatge, no se’ls escapa. Alguns d’ells treballen des d’una tipologia en certa manera excèntrica de personatge com en el cas de Javier Beltrán i Marc Rodríguez amb els que riem i d’altres juguen més amb la naturalitat. En altres muntatges aquest contrast dins una mateixa peça pot molestar però en aquest cas sembla que s’equilibra perquè no es va als extrems. Això però ens pot deixar a mitges entre l’esclafir de riure i entrar totalment per l’empatia que ens genera el total sentit de veritat però alhora permet que no ens quedem amb una o altra cosa i que puguem experimentar matisos. En quan a la sonorització, sembla excel·lent, tan sols en un moment en que un dels personatges ens parla des de dins de l’edifici, proporcionalment l’escoltem massa a prop.  És deu apostar per microfonar l’espai,  no perquè l’espai sigui excessivament gran, sinó pel tipus de sonoritat que brindarien les parets de pedra però ens perdem una mica l’autenticitat de la veu real dels actors que com a tals, no dubtem que saben projectar. La obra no ha volgut caure en el clixé d’allò “italià” però hi ha petits detalls com algunes paraules  que es pronuncien,  o referències que s’haurien pogut banyar més d’aquesta certa essència italiana. L’espectador pot ser que s’esperi una obra plantejada com a cafè teatre amb més canvis de vestuari i floritures per l’estil, de les quals la peça ens fa adonar que se’n pot prescindir i més quan la obra s’explica amb la cronologia en que ho fa i queda així doncs, el tractament que se li dóna, justificat. Veure als actors tocar instruments sempre és benvingut i ens arranca un somriure de delit i satisfacció que trenca amb el hieratisme que a vegades ens caracteritza com a públic observador.  En aquest sentit, potser es troba a faltar que la rauxa vagi més enllà i es pugui generar un clima en que els espectadors es vegin temptats a participar del ritme, encara que des dels seus llocs a taula. En certa manera es fa palès que no sempre ens arrossega la passió, sinó que a vegades ens pot el necessitar sentir seguretat i això pot traspuar una certa indiferència en certs personatges, justificada i que amaga molt. Potser és per això que dóna la sensació de que el joc de seducció i tot allò que podria mostrar-se més passional com inclús també la venjança, es queda a mitges pels dilemes interns, entre les dues variables de passió i seguretat en que per exemple es pot moure l’ésser humà, ens pot passar amb el personatge de Mirandolina que utilitza certes “armes” sense arribar del tot al prototip de “femme fatale”  però això alhora ens pot obrir un horitzó d’interpretacions que va més enllà del clixé i això ens deixa cert marge pels matisos. Mar Soler

L’Hostalera Biblioteca de Catalunya, 15 de desembre de 2017 [caption id="attachment_1355" align="aligncenter" width="500"] © Bito Cels[/caption] Després de l’èxit de crítica i de públic que va tenir la temporada passada, la companyia La Perla 29 reestrena L’Hostalera, una divertida comèdia de Carlo Goldoni, dirigida i adaptada per Pau Carrió. L’obra és tota una experiència en un hostal italià que inclou sopar, vi i música en directe a l’entreacte. Mirandolina (Laura Aubert) gestiona l’hostal que va heretar del seu difunt pare, amb l’ajuda del cambrer Fabrizio (Pau Vinyals), amb qui està promesa per voluntat del pare. La majoria d’homes que passen per l’hostal cauen seduïts per la bellesa i el savoir-faire de l’hostalera, que no se n’enamora mai de cap. Fins que una tarda apareix a l’hostal Marcello Ripafratta (Ernest Villegas), un home que afirma que no vol saber res de les dones, i Mirandolina es proposa captivar-lo. Ripafratta es veurà enfrontat amb el Comte d’Albafiorita (Oriol Guinart) i el Marquès de Forlipopoli (Jordi Llovet), principals pretendents de l’hostalera, mentre dues actrius, Hortensia (Júlia Barceló) i Dejanira (Alba Pujol), emboliquen encara més la troca. L’obra és estèticament immillorable. L’espai de la Biblioteca de Catalunya i l’escenografia de Sebastià Brosa aconsegueixen que el públic quedi immers en l’atmosfera de l’obra des del primer moment. Els macarrons (molt bons!) i les cançons en directe, arranjades per Arnau Vallvé i interpretades pels actors i les actrius (i també per l’ajudant de direcció, Marc Serra), fan que la proposta sigui fresca i diferent, que deixi de ser només una obra i passi a ser una experiència sensorial. Malgrat aquest punt de partida tan encertat, la posada en escena de Pau Carrió no és del tot impecable. Potser per remarcar una comicitat que ja està en el text, s’ha optat per un to interpretatiu molt cridat i, de vegades, sobreactuat, que pot esgotar l’espectador i que dona a l’obra un ritme un punt monòton. Aquesta monotonia només l’aconsegueixen trencar la magistral interpretació d’Oriol Guinart, replicat per un hilarant Jordi Llovet, i l’aparició de Júlia Barceló i Alba Pujol, molt versemblants dins del to caricaturesc de la proposta. Les escenes d’aquests quatre personatges són les que realment sostenen l’obra, ja que les escenes dels protagonistes, malauradament, no acaben de funcionar de forma orgànica, potser pel fet d’utilitzar un registre massa forçat en què Laura Aubert i Ernest Villegas no s’acaben de trobar còmodes. Aquestes escenes, però, les dinamitza Pau Vinyals, com sempre divertit i creïble a parts iguals. A això hi hem d’afegir que el text de Goldoni, estrenat el 1753, potser ha quedat obsolet. Malgrat estar protagonitzat per un personatge femení força complex, cau en força tòpics i arquetips sexistes d’home-dona. En aquest cas, es veu la mà de la direcció i dels intèrprets per atenuar els comentaris i actituds misògins de l’època, però el cas és que aquests arquetips sexistes són la base de l’obra, el que mou els personatges a fer el que fan, i el fet que no siguin vàlids avui dia no ajuda a generar interès per la trama. Amb tot, L’Hostalera és una obra divertida i, sobretot, una experiència que val la pena viure, ja que no passa sovint que puguem gaudir alhora de teatre, sopar i música en un entorn de luxe com la Biblioteca i amb un repartiment format per tan bons actors i actrius. L’espectacle aconsegueix que el públic passi una molt bona estona, això sí, sense sentir que ha vist una d’aquelles genials propostes a què ens tenen acostumats tant Pau Carrió com La Perla 29. Nil Martín @Nil_ml

L’Hostalera Biblioteca de Catalunya, 2 de gener de 2017 La Perla 29 torna a pintar la Biblioteca de Catalunya de trattoria italiana dels 60 amb l’adaptació de La locandiera (L’Hostalera) sota la direcció de Pau Carrió. Una obra que es presenta com una comèdia realista i d’embolics, i que té la clara intenció de repetir l’èxit de l’estrena del passat gener. Pivotant al voltant del personatge de l’hostalera Mirandolina, representada per la Laura Aubert de manera magistral, se’ns presenta una comèdia romàntica on tots els personatges masculins acaben irremeiablement enamorats d’aquesta hostalera. Personatges que, cal dir-ho, són portats a l’extrem per una bona actuació, a vegades vorejant la sobreactuació còmica, per part de la gran selecció d’actors. Des del marquès amb tocs nobiliaris espanyols (Jordi Llovet) fins el ric malbaratador (Oriol Guinart), passant per un cavaller representat per Ernest Villegas que encarnarà al misogin per definició, o la servil dedicació del cambrer Fabrizzio (Pau Vinyals). Tot plegat, acompanyat per la frescor representativa de la Júlia Barceló i l'Alba Pujol. Amb aquests ingredients ben servits, és inevitable gaudir de l’entreteniment d’aquesta comèdia. A més, l’obra consta d’una escenografia d’allò més original, on Sebastià Brosa i Pau Carrió reconverteixen la Biblioteca de Catalunya en un hostal i fa asseure als espectadors en taules com si estiguessin esperant el sopar –que, de fet, esperen-. Junt amb això, des del primer moment tot en l’obra intenta involucrar a l’espectador i fer-lo sentir una experiència immersiva. Des de Mirandolina fent sovint comentaris al públic –els seus hostes- fins els entreactes musicals, on tot els actors representaran una actuació musical amb tons seixanters per acompanyar el sopar. Així doncs, un altre dels mèrits d’aquesta representació és la gran experiència que ofereixen més enllà de l’obra en sí. Ara bé, el text original de Goldoni, que se situa just a les acaballes de l’antic règim (s. XVIII), es troba una mica descontextualitzat en aquesta adaptació. El personatge de Mirandolina, que bé podria ser considerat en el seu moment –segle XVIII- un personatge feminista –entre d’altres motius perquè regenta el seu propi negoci, no es deixa entabanar pels homes, es comporta a la manera picaresca i lidia amb una cort de seguidors embogits-, no acaba d’adquirir el seu ple potencial en l’obra, on el seu rol l’encasella en una comicitat complaent i en un joc de seducció arquetípic i clàssic que sembla tindrà un mal final, i on ella queda reduïda a mer objecte de desig. A més, tot en aquesta “batalla de sexes” i embolics diversos té un regust arcaic, en bona part fruit del text original. De la mateixa manera, la caricaturització dels personatges, que en el seu moment era encara més còmica –ple sorgiment de l’alta burgesia, que ostentarà el poder econòmic, sovint de manera més evident que la pròpia noblesa que serà font d’escarni, recordem que pocs anys després de l’estrena tindrà lloc la Revolució Francesa- perd part de la seva força en el context actual, on la figura del marquès, tot i el gran encert de la seva adaptació espanyola, queda a mitges. Amb tot, la Perla 29 ens invita a ser partícips d’una comèdia molt ben portada, amb una gran escenografia i una actuació a l’alçada, on se’ns dubte passarem una gran vetllada però de la que, possiblement, no ens endurem cap reflexió més enllà. Bertran Salvador

L'hostalera La Biblioteca de Catalunya, 22 de desembre de 2017 [caption id="attachment_1547" align="aligncenter" width="330"] Foto: Bito Cels[/caption] A la Biblioteca de Catalunya gaudirem de L’Hostalera, que retorna a La perla 29 i omple sales com sempre.  Sota la direcció de Pau Carrió i amb Laura Aubert i Ernest Villegas als papers protagonistes, la perla ens entrega una hostalera impecable on el públic deixa de sentir-se només espectador des del moment en que s’asseu a les taules de Mirandolina. Una presentació neta de cap a peus en la que s’ha cuidat des de tots els detalls de la presentació escènica a la distribució del públic i fins i tot a l’entreacte, en el que tampoc ens avorrirem mentre endrapem un bon plat de macarrons i acompanyament musical per part dels propis actors. En l’aspecte còmic de l’obra cal destacar també el paperàs d’Oriol Guinart i Jordi Llovet en el seus divertidíssims rols d’enamorats. No obstant en aquest àmbit val a dir que, si bé és cert que l’obra ens mantindrà un somriure a la boca i arrancarà algunes riallades, el que podria haver estat histriònic i punter el 1750 perd una mica de lustre al segle 21. Ens trobem davant d’un text que es podria considerar passat de moda en el sentit que conté diferents personatges amb perfils molt marcats, i, que ja no són representatius ni tan sols dels estereotips actuals. Veiem també maneres d’enfocar el desig i l’amor que bé podrien ser titllades d’anacròniques. Ara bé, si entenem que es tracta d’un escrit de fa 267 anys potser els ho perdonarem i aplaudirem el magnífic resultat que n’han obtingut. Aquesta vegada La Perla 29 ens dona un descans de la duresa i contundència a la que a vegades ens acostuma i ens entrega una divertida i encantadora hostalera. Ja li queden ben poquets dies a la biblioteca així que, si la voleu gaudir, afanyeu-vos! Quelot Martín @quelcom_

L'hostalera Biblioteca de Catalunya, 2 de gener de 2018 https://twitter.com/i/moments/951113316897902593?from_editor=true