Isabella’s room

Isabella's Room Teatre Municipal de Girona, 6 d'octubre de 2018 Isabella's Room comença a rodar per Europa l'any 2004, per tant hem de tenir en compte que fa 14 anys que funciona igual i amb el mateix equip, encara que cada funció pugui ser diferent. En el seu moment devia haver estat absolutament revolucionaria tan per la forma de l'obra com pel contingut. Es presenta l'habitació d'una senyora cega per on es van passejant personatges que havien estat importants durant la seva vida: la seva mare, el seu pare, diferents amants... La temàtica de l'obra roda quatre ítems principals, igual que la resta de peces que formen la trilogia SAD FACE/HAPPY FACE , composta per Isabella's, The Lobster Shop i The Deer House, i les altres obres de la NeedCompany, creada el 1986 pel motiu que indica el seu nom. Tracta el voyeurisme, la mort, la bellesa i el desig com a motor de les accions internes i externes dels personatges i la trama. Vaig participar en una prefunció amb Jan Lawers, director de la companyia. Ens va parlar sobre la seva trajectòria, les seves idees i el seu mètode de treball. Funciona mitjançant la creació col·lectiva: escull un equip, proposa una idea dramatúrgica i la modula amb el grup amb el qual treballarà des de cada individu. Juga amb l'equilibri entre ser una mateixa i el personatge, l'equilibri entre performar i la reproducció de quelcom assajat,. Ell parla del teatre com una eina transformadora. La seva obra teatral planteja un metaobjectiu, vol canviar el món mitjançant l'art perquè aquest és polític. Com “l'efecto mariposa”, una obra de teatre pot canviar la ment de la gent, causar una catarsis i canviar el món. Per això a la gent que vivim pel teatre, és tasca nostra defensar-lo i lluitar perquè segueixi sent una eina de canvi. La idea que va plantejar es basa en la memòria del seu pare difunt i l'herència de 3000 peces escultòriques de col·lecció africanes, aproximadament 100 de les quals són dalt l'escenari i seran objectes jugats per narrar la història, acompanyades de música en directe. En resum, un espectacle 360º. Durant tota l'obra tothom és a ulls del públic i sempre s'està actuant, fins i tot Lawers. Actors, actrius, ballarins i ballarines ens ensenyen diferents viatges simultanis, el paper de l'espectador és escollir quin vol seguir. Per aquest motiu molta gent ha vist l'obra més d'una vegada. Veure-la implica nocions d'anglès, francès o una bona vista o ulleres per poder veure els subtítols projectats per poder seguir la història, que succeeix al llarg dels anys, des d'abans de la 2ª Guerra Mundial fins anys després, on es nota un notable canvi en l'actitud dels personatges, segurament reflectint la tendència teatral de l'absurd. Tinc un sentiment agredolç quan recordo Isabella's Room, segurament per les expectatives que duia prèviament. Vaig conèixer l'obra fa un any a classe de Literatura i em va flipar saber que venien al Temporada Alta 2018. Després de veure-la, vaig pensar que se m'havia quedat curta, no perquè no la gaudís i trobés coses molt interessants, sinó perquè ja estem més acostumades a veure espectacles amb tendències postmodernes, encara que siguin una punyetera passada no ens sorprèn tant com ho farien fa quinze anys. Com va dir Jan Lawers a la prefunció que vaig tenir el goig d'assistir, hi ha coses a l'obra que són obsoletes i altres que per sort o per desgràcia perduren. Tot i aquesta obsolescència, per res programada, Isabella's és una experiència, que si podeu, us recomano enormement que visqueu. Maria Cambil @SraKetchup