inFAUST

inFAUST Teatre Akadèmia, 26 d'octubre de 2018 [caption id="attachment_3197" align="aligncenter" width="342"] David Ruano[/caption] El diable va seduir Faust amb el poder de fer realitat els seus desitjos i Projecte Ingenu han adaptat la història al segle XXI. La proposta es construeix a partir d’una pregunta: què seria què si Faust visqués en l’actualitat? És innegable que hi ha temptació, a tot arreu, però el context generat es defineix per considerar tolerable esdevenir salvatge i violar o assassinar. Neix doncs, una nova inquietud, evitar que les fronteres entre la realitat i l’univers virtual es facin difuses. inFAUST aposta per una sèrie d’elements que donen circularitat a l’espectacle. L’espai escènic té molta càrrega simbòlica i l’aigua ofereix un nou medi de teatre amb un gran joc visual per la llum, a més de donar una sensació d’irrealitat i fredor. Les projeccions i el trasllat de personatges a través del seu vestuari, tot arrodoneix el conjunt, molt fosc, com si l’alienació que suposa imaginar la fantasia dins d’un univers digital ja xuclés l’ànima, i la sang, en si mateixa. Com sempre, l’equip ha sabut treballar intensament el moviment i combinar-lo amb la força que connota una melodia concreta, a un pas entre el present i el passat. El treball de segur que ha sigut molt processal, intens i ha conclòs en un estil frenat, angoixant, de repetició i desconcert. inFAUST bascula per intencions molt diferents amb la batalla perduda contra els seients del Teatre Akadèmia. Judit Martínez Gili @CritCultural

InFaust Teatre Akadèmia, 20 d'octubre de 2018 [caption id="attachment_3238" align="aligncenter" width="355"] © Projecte Ingenu[/caption] La companyia Projecte Ingenu ens presenta aquesta temporada al Teatre Akadèmia inFAUST, una adaptació de l'obra de Goethe. La història ens parla d'un tema molt actual: la set insaciable. Aquesta necessitat de voler més, de voler-ho tot, sense importar-nos les conseqüències. També ens parla del desdoblament que vivim al món virtual, on tenim la sensació que podem ser diferents, una versió  millorada de nosaltres mateixos, un racó on ser lliures i actuar sense límits, aprofitant que en aquest espai virtual sembla desdibuixar-se la moral. La història ha estat adaptada per Anna Maria Ricart de manera molt encertada, canviant diverses parts per fer-les més contemporànies i feministes. Evidenciar la violació, donar veu a la víctima, o afegir petites picades d'ullet per demostrar com sovint a la història s'ha culpabilitzat injustament a la dona són exemples del text que cal aplaudir molt fort. D'altra banda, Marc Chornet ha sabut enfocar molt bé aquesta dramatúrgia, per presentar-nos una obra diferent, amb moltes capes que generen alhora moltes preguntes. Es nota que creuen en el slow theater i, en paraules del propi Chornet, en "centrar-se en la creació artística, el joc i l'experimentació més que en el resultat final". Es tracta d'una peça d'autèntica poesia visual, que juga amb els nostres sentits des del principi fins al final. Una obra treballada amb cura i detall on cada moviment està pensat, quadrat en una coreografia subtil. D'altra banda, l'escenografia (Laura Clos) i la il·luminació (Laura Clos i David Bofarull), així com el so, tenen una presència constant, formant part de la història i fent-nos endinsar també a nosaltres en aquesta. En quan a la música, Neus Pàmies ens torna bojos amb la versió de la Margarida. Al llarg de l'obra la cançó pren un sentit diferent, generant-nos tendresa, fent-nos riure o provocant-nos esgarrifança segons l'escena i el color que les diferents veus prenen. De nou Projecte Ingenu juga, experimenta i encerta amb una obra diferent que ens fa gaudir, patir i reflexionar a parts iguals. Anna Molinet @Annafase_

inFaust Teatre Akadèmia, 25 d'octubre de 2018 Quan l'Anna Molinet i jo entrem al Teatre Akadèmia, descobrim que part del terra de l'escenari està recobert per una gran superfície, llisa i rectangular, que sembla aigua. Discutim sobre si podria ser vidre, metacrilat o algun tipus de plàstic. Comença l'obra: els actors juguen amb l'arquitectura peculiar de la sala, fins que quan no porten ni deu minuts de funció, un dels personatges posa un peu dins del rectangle: no sembla aigua, és aigua. Aquesta magnífica escenografia de Laura Clos-Closca i Sergi Corbera pertany a inFaust, el nou i arriscat espectacle de Projecte Ingenu, que revisita el clàssic de Goethe per adaptar-lo als temps contemporanis, agafant com a un dels punts de partida Internet i la dimensió cibernètica en la que (sembla que) tots hi vivim una vida paral·lela. En aquesta producció, la companyia ha desenvolupat un nou llenguatge interpretatiu que s'allunya de la recitació realista de Yerma i del teatre sense paraules de Vaig ser Pròsper o Recordant la tempesta. El text és directe i concís, les intervencions són escuetes i comprimides, i en lloc de dialogar de manera natural es dediquen a repetir les frases entretalladament. Les veus d'uns i altres personatges es mesclen, es contraposen i se separen, creant un relat molt més basat en impressions que en una narrativa fluida i orgànica. El resultat és molt interessant, però les entonacions dels intèrprets agafen sovint un to massa histriònic i forçat (tot i que queda mig dissimulat en el moment que hi ha varis personatges interactuant): intenten sortir de la pronúncia arquetípica, però el que aconsegueixen es una pronúncia arquetípica deconstruïda. Aquesta tècnica pel que fa al text –conecti o no amb l'espectador– es complementa amb la tècnica aplicada al cos: durant tota l'obra, els actors i les actrius van desenvolupant una mena de coreografia general (on en moments concrets apareixen coreografies com a tals). Els cossos es belluguen amb lentitud per sobre de l'aigua, i amb tot l'aplom que aquest element els hi dóna, es van trobant i separant, acostant-se i allunyant-se, movent-se per l'espai i aturant-se per crear imatges suggerents. Em ve especialment a la memòria Faust (Toni Guillemat) i Mefistòfil (Neus Pàmies), drets i recolzant-se esquena contra esquena, girant molt lentament i parlant alhora, com dues cares de la mateixa moneda: el desig i la seva realització. Deixant de banda l'escenografia i el treball actoral, la revisió dramatúrgica d'Anna Maria Ricart posa temes molt interessants sobre la taula. L'obra té un punt profètic, circular, donat que Faust no és perdonat pels seus pecats i acollit pels àngels després de la seva mort com va escriure Goethe, sinó que es converteix en un gos abandonat, penós, immoral: la mateixa forma en la que se li presenta Mefistòfil en un primer moment. També hi ha canvis en clau de gènere: la violació de la joveníssima Margarida (Roser Tapias), que al text original apareix incerta i difosa, aquí és cruament explicitada, i més endavant es relaciona a la noia amb Eva i Helena de Troia, presentant el prototip de dona pecadora i culpable dels crims de la humanitat. Com ja s'ha comentat al principi, Internet i les noves tecnologies també són un factor amb el que es juga molt, insinuant que potser tot es tracta d'una immersió de Faust al del món virtual, fet que ens planteja quines barreres morals es poden creuar o no creuar dins de l'univers digital. InFaust, per concloure, crea una nova dimensió teatral, que com a experiment general és molt interessant però que en l'àmbit de la pronúncia no està del tot ven tractat, evitant que un cert públic hi connecti. Projecte Ingenu continua en la seva línia de revisitar clàssics per donar-los una visió actual, i ho fan sense por, arriscant-se i buscant noves narratives, noves imatges, nous conceptes. Júlia Boixader