El metge de Lampedusa

El metge de Lampedusa Teatre Lliure, 3 de novembre de 2017 Això no és teatre. És veritat. Veritat que se’ns llença delicadament a la cara mentre un focus tènue il·lumina no només l’escenari sinó també el públic, les cares, les persones. Perquè en siguem conscients. Tots som persones. I els qui observem l’obra som tan humans com els que Pietro Bartolo (Xicu Masó), el metge de Lampedusa, no vol descriure amb un número. Cada un dels morts, cada una de les persones que ha passat per aquella illa, és una cara, un bagul de records, una vida. Perquè un número no explica les històries de tots aquests refugiats, els patiments per arribar fins aquí, els moments que no seran portada dels diaris perquè és un tema ja gastat per la ciutadania. El monòleg que es fa en la proximitat de l’espai lliure del Teatre Lliure de Montjuïc és més que necessari per entendre’ns a nosaltres mateixos i perquè entenguem tot el que està passant mentre girem l’esquena. Per adonar-nos de la hipocresia d’una Unió Europea que no ajuda als qui més ho necessiten. Perquè ens bulli la sang veient la vergonya, la injustícia, que està passant al nostre propi mar. Vivint en el moment en que estem vivint, amb una fila del teatre reservada als 8 membres del Govern i als dos Jordis que estan a la presó, és impossible no sentir que tots formem part d’aquesta gran mentida que anomenem solidaritat i democràcia. No es pot fer una crítica d’aquesta obra perquè està plena de veritat. No surten les paraules després que et trenquin el cor en bocins. Les llums s’apaguen, i el públic es queda en silenci, han de passar varis segons fins que esclaten els aplaudiments. Però el pitjor de tot és que un cop surts d’allà, tot el públic en silenci amb les galtes encara humides, saps que tot aquest patiment no és només un guió, que amb els aplaudiments finals no ha caigut el teló damunt d’aquesta història. És per això que “El metge de Lampedusa” és un must de la temporada. Perquè tothom ha de veure, ha d’entendre el que està passant, tothom ha de fer una autocrítica i pensar on estem arribant. Cèlia Ventura @soctastaolletes