El llarg dinar de Nadal

Mig amagat sobre les galeries que porten el mateix nom, trobem el petit teatre Maldà de només 50 localitats, que durant aquests dies acull El llarg dinar de nadal. Una obra recentment guardonada als premis butaca que aconsegueix que en tan sols 60 minuts transcorrin 90 anys d’història, tots al voltant d’una petita taula, que observa com la família es transforma i canvia al llarg dels diferents 90 dinars de nadal. [caption id="attachment_116" align="aligncenter" width="624"] © La Ruta 40 Companyia de teatre[/caption] Una família marcada, com totes, a través de naixements i morts, representades brillantment mitjançant l’entrada i sortida dels personatges a través de dues portes, que marquen l’inici i el final de la vida. Un recurs senzill, però alhora molt clar, que provoca a l’espectador tensió quan algun familiar sembla acostar-se a la porta de la dreta, i tendresa quan s’il·lumina la porta de l’esquerra. L’envelliment dels personatges també és subtil. Petits gestos com la tremolor de les mans i l’encorbament progressiu dels vells, o l’exaltació i la hiperactivitat dels joves són els que marquen l’edat, i no les arrugues o els cabells enfarinats. El llarg dinar de nadal, irònicament, és una obra que es fa curta. El pas dels anys en tan poc temps provoca que l’obra creï una gran sensació de velocitat. Justament aquest és un dels reptes més grans que van afrontar els actors; ser capaços de plorar una mort i a l’instant següent estar exaltat i feliç al veure el naixement d’un fill. Ens explicava el director, durant la prefunció organitzada per Recomana, que aquest repte va ser difícil de superar, i que la manera d’aconseguir-ho va ser inventar-se i representar (només per assajar) les escenes intermèdies que hi haurien d’haver entre un esdeveniment i l’altre. D’aquesta manera, els actors entenien millor el context de les diferents emocions i trobaven el sentit en els canvis d’aquestes. Un altre repte dels actors van ser els canvis, ja que només 7 actors representen a més del doble de personatges. Per a poder fer els canvis ràpids, els actors no es canvien lavestimenta a no ser que passin de ser un familiar a un criat o viceversa. El fet pot semblar confús, però la manera d’encarnar ràpidament a un personatge totalment diferent provoca que es vegi perfectament una nena en l’actriu que entra en escena i que feia mig minut havia marxat com a vella a través de la porta de la mort. D’altra banda, durant l’obra, tot i que transcorre entre el segle XIX i el XX, no s’observa cap tipus de context històric llevat de la segona guerra mundial. No parla del crack del 1929, per exemple, que va ser un esdeveniment històric que va afectar a les famílies americanes. Tot i així, penso que potser justament el que es busca en l’obra és que sigui atemporal, provocant així que l’espectador s’hi pugui sentir més identificat, ja que en el fons, totes les famílies són molt semblants. Com es pot observar a l’obra, any rere any es parlen dels mateixos temes: el temps, el menjar o la veïna del poble que sempre es queixa del reuma. Com a persona jove, puc dir que només em vaig sentir identificada amb elspersonatges durant els seus primers anys de vida, tot i que sí que en conjunt vaig poder veure la meva família allà representada. Una curiositat que comentava el director és que justament la gent gran és la que més s’emociona durant l’obra, ja que diu haver vist la seva vida passar en 60 minuts. S’hi veuen de joves, s’hi veuen quan eren pares i s’hi veuen també ara com a avis.

El llarg dinar de Nadal El Maldà, 1 de desembre de 2017 La companyia La Ruta 40 mostra per cinquena temporada consecutiva l'obra de l'autor nord-americà Thornton Wilder.  El llarg dinar de Nadal convida a la reflexió sobre la vida, la mort, la família, la recerca de la felicitat i el pas del temps. És una obra on el públic esdevé un espectador dels 90 dinars de Nadal al menjador de la família Bayard, sense cap tall. Fascina veure com els actors juguen amb el pas del temps fent ús del cos i la veu, fan salts emocionals gegants i commouen al públic amb cares de tristesa, alegria i sorpresa. La direcció d'aquest espectacle és d'Alberto Díaz, el qual ha muntat amb gran enginy i un llenguatge teatral que converteix el pas del temps en un agradable joc d'entrades, sortides i rèpliques. L'obra respira un ambient elegant i refinat, amb uns moviments i rituals marcats per la delicadesa i l'estatus social al qual pertany la família que també es veu reflectit a l'hora d'escollir el vestuari i l'escenografia. Gemma Lax

El llarg dinar de Nadal El Maldà, 23 de desembre de 2017 [embed]https://www.youtube.com/watch?v=vzQizVUzQgw&t=2s[/embed]

El llarg dinar de Nadal El Maldà, 14 de desembre de 2018 [caption id="attachment_3743" align="aligncenter" width="407"] Roser Blanch[/caption] La Ruta 40 interpreta la història d’una casa i tots aquells que hi habiten durant gairebé un segle a través d’aquesta tradició inesgotable que és el dinar de Nadal. A través d’això, l’equip artístic es sotmet al repte d’explicar molt amb molt poc donant moltíssima profunditat a un text breu i pla. El llarg dinar de Nadal es basa en la repetició de símbols per crear patrons i evidenciar la permeabilitat de les tradicions sobre les persones. L’actitud de la gent canvia amb el pas dels anys i per tant cada intèrpret ha d’evolucionar prou perquè tot el públic ho percebi i ho assumeixi com a natural. Les complicitats que es puguin generar són efímeres i el canvi ha de venir precedit de gestos molt petits que el facin orgànic. La llum separa la vida de la mort i allò que sempre serà és el fil conductor inconscient. L’equip doncs, s’ha de coordinar per donar forma a un espai buit de res que no sigui pas del temps. Seria interessant viure El llarg dinar de Nadal dels darrers noranta anys, perquè l’evolució en les relacions familiars a una Amèrica llunyana de fa la tira de temps queda un punt desplaçada de les inquietuds de qualsevol espectador. Això sí, com un secret en silenci, és almenys curiós, si no revelador, el focus damunt de la burgesia industrial i l’ombra d’aquells qui només són presents quan fa falta companyia; el servei. Judit Martínez Gili @CritCultural