El chico de la última fila. Beckett

El chico de la última fila Sala Beckett, 24 de gener de 2019 El dramaturg Juan Mayorga va ser professor de matemàtiques de secundària. En un examen, un alumne va escriure-hi una resposta semblant: “No he podido estudiar, profe, porque he estado jugando a tenis. Este fin de semana hasta he salido en el Marca. Cuando sea campeón tu y yo lo vamos a ir a celebrar.” D’aquesta anècdota, i de la seva experiència de professor amb adolescents, sorgeix la idea matriu per a El chico de la última fila. Un professor de llengua —Sergi López— descobreix un gran talent literari en un alumne —Guillem Barbosa— que, fins llavors, havia passat desapercebut. L’adolescent troba, gràcies a un exercici de redacció, una passió a través de la qual evadir-se d’una existència sense suport familiar, sense ambicions, sense sentit. El noi s’aferra a la narrativa, que li permet crear una realitat molt més suggerent. A més d’un text brillant, i d'una trama àgil i acurada, amb un final “inesperado pero inevitable”, l’obra compta amb una direcció excepcional (Andrés Lima). La combinació d’il·luminació, escenografia i teatre físic aconsegueix evocar realitats literàries, fictícies, i plantar-les a la cara de l’espectador, bocabadat. Les interpretacions del Sergi López i Guillem Barbosa són remarcables. És un luxe veure l’actor vilanoví a l’escenari. La interpretació de Barbosa destaca per donar forma a un personatge complex, fred i tèrbol, i per la seva expressió corporal. És cert que en alguns moments el personatge es torna histriònic i farragós. Pot arribar a fer-se una mica pesat. L’adolescència, però, també té aquestes coses. David Bagés, Arnau Comas, Míriam Iscla i Anna Ycobalzeta fan una interpretació excel·lent, mostrant la profunditat d’uns personatges satèl·lit. Un últim missatge, als estudiants del Màster de Formació al Professorat de Secundària i Batxillerat: Tard o d’hora caldrà desmantellar aquest màster, que és una estafa, denunciar el seu cost (gairebé quatre mil pàfies) i la pèrdua de temps i energies que suposa —treballs i treballets, entregues i entreguetes, bastant inútils. Apropeu-vos a la Beckett. A través de la ficció se’n pot aprendre. És més econòmic, i més profitós. David Jou @DavidDovlatov

El chico de la última fila Sala Beckett, 27 de gener de 2019 Arrenca el cicle Res no és mentida de la Sala Beckett exhaurint localitats amb El chico de la última fila, una història sobre la relació d’un professor de literatura i el seu alumne, Claudio, que comença a destacar pels seus dots d’escriptura. Text de premi Max que firma Juan Mayorga, un dels autors contemporanis més rellevants de l’escena espanyola. La proposta és un joc permanent entre realitat i ficció on la mà directora d’Andrés Lima desborda llibertat creativa i originalitat. Una cortina blanca enorme que recorda a un full en blanc esdevé l’element escenogràfic més representatiu, indispensable per als canvis d’escena i la creació de les imatges tan seductores que juguen constantment amb la llum, el so i el moviment físic dels actors. Menció d’honor a aquesta voluntat d’unió de llenguatges en una proposta que podria haver caigut molt fàcilment en una exposició purament textual. No ha estat el cas. Mayorga posa sobre la taula un debat que bé es podria tenir a totes les aules d’escriptura, guió i art en general: l’ús o abús de la vida privada com a material artístic, els límits i les seves conseqüències. El tema recorda al recent film de Manuel Martín Cuenca, El autor (2017), amb Javier Gutiérrez al capdavant del repartiment. Al final, El chico de la última fila parla sobre creativitat a través de la història del naixement d’un escriptor. Un teatre per a adults que també fa gaudir, i molt, als joves. Tant de bo prorroguin. Raul Coluche @RaulColuche